Una joia artística única, salvada de l’antiga Casa de la Ciutat de València.

En l’apunt anterior havia parlat de l’antiga Casa de la Ciutat, un edifici d’estructura gòtica i façana renaixentista què, en arribar mitjans del segle XIX i degut al seu estat de deteriorament, el consistori de la ciutat prengué la lamentable decisió de derruir-lo. Ara un menut jardí, situat al costat del Palau de la Generalitat, ens indica l’espai que ocupava aquell magnífic palau:

 

Sense cap dubte, amb aquell enderroc s’en va anar una part important de la història de la ciutat. Molt poca cosa, excepte alguns gravats vuitcentistes que ens mostren la seua façana principal al carrer de Cavallers, ens ha quedat en el record d’aquell palau.

I dic molt poca cosa perquè només uns pocs continguts de valor d’aquell edifici han aconseguit perviure, fins arribar als nostres dies: quatre taules de fusta de pi amb pintures dels reis de la Corona d’Aragó, pintats per Gonçal Peris i Jaume Mateu, que es trobaven a la seua Sala del Consell (actualment en el Museu Nacional d’Art de Catalunya), i un tríptic del Judici Final de Vrancke van der Stockt del segle XIV que es trobava a la Capella, que a hores d’ara es troba dividit entre el Museu de la Ciutat en el Palau del Marquès de Campo i el Museu de Belles Arts de València.
Però és a la Llotja de la Seda on encara podem trobar dos dels elements de l’estructura d’aquell desaparegut ajuntament.

U d’ells és un reixat de ferro que tanca l’accés a la porta de l’escala de cargol que puja a la Torre, situat al Saló columnari.

I l’altre és una autèntica joia artística que es trobava en el sostre de la Sala Daurada de l’antic ajuntament, concretament el seu teginat, del què actualment podem gaudir en el Saló del Consolar del Mar:

 

La seua singular bellesa no es correspon amb l’escàs coneixement de la seua història i significat que la majoria dels ciutadans tenim d’ell.

Cal dir en primer lloc que, sense cap dubte, es tracta d’una obra sense parangó, concebuda pels regidors de la València de principis del segle XV com a mostra del seu renovat orgull cívic. A més de presidir l’espai en què es deliberaven importants decisions sobre la ciutat, el teginat era objecte d’admiració per a les personalitats que la visitaven, ja que mai havien pogut veure abans res semblant.

La sala i el seu fascinant sostre es van començar a elaborar l’any 1418 sota la supervisió de Joan del Poyo, personatge que encarna el geni renaixentista. El seu injust anonimat en la historia de l’art respon exclusivament a no haver realitzat les seues obres en Itàlia, on de segur hagueren tingut una gran ressonància internacional, molt més acord amb la seua gran vàlua artística.

El mandat que els regidors de la Casa de la Ciutat li van fer era que que la nova sala es fera «de talla, d’or e de pintures», i que resultara ser una obra «bella i costosa». Joan del Poyo va complir amb escreix amb aquells requeriments. L’opulència i la brillantor decoratiu del seu sostre va motivar que aquesta nova sala passara a dir-se “la Cambra Daurada”, un lloc triat per a realitzar activitats cerimonials i de boat.

El teginat va ser concebut com un veritable mosaic decoratiu en què destaquen l’heràldica municipal, els profetes de l’Antic Testament i altres personatges, combinats amb motius diversos com animals fantàstics, éssers híbrids que toquen instruments musicals, lluites mitològiques, xiquets i adults en escenes de caràcter lúdic i temes vegetals, atorgant gran protagonisme a l’escut de la ciutat en el conjunt de l’obra:

 

Un extraordinari univers de figures en relleu daurades sobre fons fosc, que realça encara més el seu esplendor:

 

Aquest univers, a més de fascinar l’espectador i recordar el prestigi de les autoritats ciutadanes que ho van patrocinar, té una significació concreta. Exalça la riquesa i prosperitat de València, reflectint escenes de les principals manifestacions de goig del poble, particularment durant la processó del Corpus Christi i en les entrades reials a la ciutat:

 

Aquest teginat és una fascinant galeria dels espectacles baixmedievals que omplien de guirigall i d’excessos els carrers de la ciutat.
Les seues mènsules alberguen profetes de l’Antic Testament, que semblen presidir i vigilar tot el conjunt escultòric. La seua presència en l’obra es relaciona amb l’activitat que es desenvolupava habitualment a la sala, reunions deliberatives dels jurats, sentències i elecció de càrrecs per al govern de la ciutat:


En l’edat mitjana els profetes de l’Antic Testament eren considerats com la ‘corporació’ amb més reputació pel que fa a saviesa es refereix. Les seues accions i paraules contenien revelacions divines. Profetes com David, Salomó o Moisès eren autèntics referents per a aquells homes que havien de governar la València del segle XV, i la seua visió els infondria el bon judici per prendre les decisions més adients.
El teginat va ser, i continua sent, una obra mestra incomparable possiblement a tot Europa. Sota la direcció de Joan del Poyo van treballar els escultors, pintors i orfebres més famosos del Regne de València.

La fama de magnífica i enlluernadora que va anar adquirint l’obra conforme s’anava fent, va fer que l’any 1428 el rei Alfons el Magnànim vinguera expressament a València per a poder contemplar-la, quedant totalment enlluernat per aquell espai revestit amb escultures i baix relleus d’or. L’obra va ser completament acabada en 1445:

 

Quatre segles després de la seua finalització, el teginat es conservava en bon estat, no així l’edifici que la corporació municipal, en comptes de rehabilitar-lo (com hauria passat actualment), va decidir enderrocar-lo. Inicialment sembla ser que es va plantejar la seua venda a preu de pes de fusta, però sortosament finalment es va decidir conservar-lo gràcies al fet que determinats cercles intel·lectuals de la ciutat en 1854 parlaren d’ell com «una preciositat històrica i artística que cal conservar». Només així es justifica que es procedira al seu costós desmuntatge i emmagatzemament.

Ja desmuntada l’obra, va patir una trista peregrinació durant més de 60 anys pels magatzems de diversos edificis nobles de la ciutat, fins que finalment es decideix el seu muntatge a la Sala del Consolat de la Mar de la Llotja, fet que es produeix entre els anys 1920 i 1923.
I des d’aleshores allà podem gaudir de la seua presència, la contemplació del qual ens pot deixar bocabadats:

Compartir aquesta publicació

Visites des de l'1 de febrer de 2022

Publicacions relacionades

L’antic rellotge i campanes de la torre de la Llotja, ara al campanar de l’església de Campanar.

El rellotge i les antigues campanes de la torre de la Llotja dels Mercaders, a la parròquia del barri de Campanar...

L’arquitectura “medieval” a València del segle XIX, de José Aixà.

En el segle XIX i principis del XX, molts edificis medievals van ser "repristinats"...

Un desaparegut detall de l’ocupació militar borbònica de la Llotja.

Un desaparegut detall de quan la Llotja va esdevenir caserna militar de les tropes borbòniques en el segle XVIII...

El sorprenent error iconogràfic de la Mare de Déu, a la Llotja.

Una curiositat més de les moltes que ens ofereix la Llotja de la Seda...

La Llotja de la Seda: cinc segles d’esplendor i Patrimoni de la Humanitat.

La Llotja de la Seda o dels Mercaders, una meravella del gòtic civil europeu a València...

L’època en què la Llotja de la Seda esdevingué caserna militar.

Podeu imaginar-vos València sense la Llotja de la Seda? Crec que ningú. Però va estar a punt de succeir. Aquesta és la història...