Si passegem per la plaça de la Mare de Déu, per davant de la façana de la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, i mirem “amb ulls curiosos” el sòcol petri de la seua part central, el situat entre les seues dues portes principals, possiblement hi descobrirem uns carreus incrustats que aviat cridaran la nostra atenció.
Aquests carreus són més antics que la mateixa Basílica. Molt més antics. I ara explicaré el perquè.
Abans volia fer esment al fet que la Basílica dels Desemparats, declarada Monument històric artístic des del 1981, va començar a ser construïda l’any 1652 com a consequència de la creixent devoció que es tenia a la ciutat per la imatge de la confraria de la “Nostra Dona Sancta Maria dels Ignocents“, popularment coneguda com dels Desemparats.
Aquell projecte va ser encarregat a l’arquitecte de Requena Diego Martínez Ponce de Urrana. Després de 15 anys d’obres, el monument va quedar acabat.
Però durant la seua construcció, concretament en els seus primers anys, mentre s’excavaven els seus fonaments, van començar a aparèixer pesats carreus de pedra amb inscripcions escrites que, amb seguretat, els obrers que les van trobar no sabien interpretar.
Però, qui sí ho va saber fer va ser Joseph Vicent Olmo, escriptor, geògraf i secretari del Sant Ofici a la ciutat. Aquest personatge va estudiar profusament aquells carreus, què els va interpretar correctament com làpides romanes.
Joseph Vicent va escriure en 1653 un llibre titulat “Lithologia o explicación de las piedras y otras Antigüedades halladas en las çanjas que se abrieron para los fundamentos de la Capilla de nuestra Señora de los Desamparados de Valencia“, en què descrivia detalladament les seues troballes i realitzava un interessant estudi epigràfic de les inscripcions llatines presentes en elles. En ell aportava, a més, interessant informació sobre la València romana, fent gala de la seua gran erudició en esmentar a l’obra més de dos-cents autors antics i moderns.
La raó per la qual apareixien aquestes làpides romanes, a mesura que els obrers continuaven amb els seus treballs de fonamentació, la va trobar l’arqueologia molts anys després: la Basílica s’estava construint sobre el fòrum romà de la ciutat, es a dir, sobre el mateix centre administratiu, polític i religiós de la ciutat romana.
No podia ser estrany, per tant, que a l’excavar sobre l’antic fòrum romà, hi aparegueren nombroses làpides, ja que en aquesta part de la ciutat era on es concentrarien en un major nombre.
Així doncs, els carreus als quals he fet esment a l’iniciar aquest apunt, són les làpides que van trobar aquells obrers que treballaven en els fonaments de la Basílica, i sobre els quals Joseph Vicent va escriure la seua obra.
Malgrat que moltes de les làpides que hi van apareixer es degueren de perdre, al menys les autoritats religioses tingueren l’encert de voler conservar-ne cinc d’elles com a testimoni per a la posteritat, incrustrant-les a la façana principal de la Basílica.
Aquests carreus pertanyen a l’època romana imperial, tenint per tant a hores d’ara una antiguitat de 1.800-1.900 anys, aproximadament. Són, juntament amb altres làpides romanes que podem trobar en altres façanes d’edificis del centre de la ciutat i amb les troballes del solar de l’Almoina, els testimonis històrics materials més antics de la ciutat.
