Passejant pels carrers de València, si ho hem “amb ulls curiosos”, amb seguretat algunes voltes haurem vist encastades en algunes parets d’habitatges antics unes xicotetes plaques de ceràmica esmaltada de color blanc, amb dos o tres números de color blau. L’altura a la qual solen situar-se és, aproximadament, de 3 a 4 metres de terra.
Però, quina funció tenien aquestes plaques, i que indiquen els seus números?
Vaig a contestar a aquesta pregunta, remetent-me precisament a l’anterior apunt que vaig escriure en aquesta pàgina.
En ell parlava de les xicotetes portes metàl·liques, rovellades pel pas dels anys, que podem trobar passejant per la ciutat, principalment per Ciutat Vella i els Poblats marítims. La seua funció era la de protegir l’accés a les aixetes del gas Lebón (nom que apareix perfectament llegible a l’exterior d’aquestes portes). Aquest gas va propiciar a mitjan segle XIX el primer enllumenat públic que tingué la ciutat de València, i també el d’altres ciutats espanyoles i europees.
Fou el 9 d’octubre de 1844 quan es va inaugurar aquest servei al Cap i casal. I concretament va ser la Glorieta el primer indret que va quedar il·luminat de nit a València amb llum de gas d’una manera “industrial”.
Aquell gas, gas d’hulla, era fabricat i emmagatzemat en unes instal·lacions properes a la Glorieta, concretament a on ara es troba el carrer Gravador Esteve. Molts ciutadans de València acudiren aquella nit expectants a presenciar aquell destacat esdeveniment per a la ciutat.
A partir d’aleshores la llum de gas es va anar estenent progressivament per tot arreu de la ciutat, i per a això es van anar col·locant fanals adossats a les parets, però també en columnes individuals, sobretot en jardins i places.
Per tal de tindre un control d’ells, els fanals tingueren que numerar-se, i la manera de fer-ho va ser col·locant una xicoteta placa octogonal d’esmalt blanc al seu costat. Els números eren de color blau. Ara ja haureu endevinat què són aquestes curioses plaques numerades que apareixen en els racons més insospitats de Ciutat Vella, col·locades a una alçada que es troba bastant per dalt dels nostres caps.
En molts casos, si ens hi fixem bé, no només descobrirem la placa numerada, sinó també altres restes de la instal·lació gasística, com ara l’aixeta de la conducció que estava adossada al fanal, o la pròpia regata a la paret per on anava la conducció de gas que alimentava el fanal.
Passejant per Ciutat Vella he pogut observar-ne algunes curioses, que ara vos vaig a mostrar.
Una d’elles es troba en una magnífica cantonada de carreus de pedra, dissenyada en el segle XVIII per permetre el gir dels carruatges, situada entre els carrers de la Puríssima i Corretgeria. Allà podem veure la placa amb el número 660, i uns 10 centímetres per dalt l’eixida de la conducció de gas. El traçat de la regata de l’antiga conducció és clarament visible en la pròpia cantonada, tot i que ha estat tapada. Ací podeu veure-la:
Una altra placa la podem veure en una de les parets de la Catedral, en el cantó entre la plaça de l’Almoina i la del cònsol romà Dècim Junio Bruto. Correspon al numero 529. L’eixida de la conducció de gas fou tapada, encara que hi és evident. Però la regata de la conducció segueix estant sense cobrir, sent molt visible. Ací podeu veure-la:
Curiosament, en una antiga fotografia de l’Almoina de l’any 1870, feta pel famós fotògraf francès Jean Laurent, podem veure aquest fanal número 529 en aquesta cantonada, de la qual ara només roman la seua placa. En aquell moment l’històric edifici de l’Almoina encara no havia sigut enderrocat, i el podem veure al fons. Ací podeu veure-la:
L’espiter, què era el nom amb el qual es coneixia l’empleat municipal encarregat d’encendre i apagar els fanals, era també el responsable d’accedir a les aixetes situades darrere de les xicotetes portes de “Gas Lebon”, per donar i llevar el pas de gas als fanals d’una determinada zona o edifici.
