L’edifici de les cavallerisses del Palau de Boil-Escrivà, situat a la plaça del Comte del Reial, en ple centre històric de València, és sense dubte un dels més singulars i desconeguts de la ciutat.
En diversos apunts publicats en aquesta web anteriorment ja havia parlat d’aquestes antigues cavallerisses, úniques a València, parlant concretament sobre la seua història i sobre algunes de les seues singulars característiques arquitectòniques. Vos recomane la seua lectura, si no ho heu fet ja, abans de continuar amb la de aquest article. Ací teniu el seus enllaços:
Si caminem junt de les seues dues façanes, què donen a la plaça del Comte del Reial i al carrer Comte d’Olocau, respectivament, observarem possiblement amb estranyesa l’existència d’una mena d’erosions a les seues parets on l’arrebossat de color beix que les cobreix ha desaparegut per complet, deixant a la vista els materials originals de la seua construcció.
Aquestes erosions s’estenen al llarg d’unes superfícies d’alçada i amplada variables. Dues d’elles es troben a la façana principal, i una altra a la que dóna al carrer del Comte d’Olocau.
Per a comprendre el motiu del perquè existeixen aquestes estranyes i antiestètiques erosions, hauré d’explicar de manera breu la història recent d’aquesta singular construcció.
Cal dir que el primer propietari del Palau de Boïl-Escrivà, al qual estan lligades, fou Guillem d’Escrivà enllà per l’any 1439. Un segle després, quan els llinatges dels Escrivà i Boïl emparentaren, passaren a donar el nom actual al Palau. L’ús històric que ha tingut aquest edifici, com el seu nom indica, ha estat el de servir de quadres i cavallerisses, però també com a magatzem de blat a finals del segle XVIII, ús que compartiria amb altres edificis del barri, activitat aquesta relacionada amb la propera presència de l’Almodí, l’històric magatzem de blat de la ciutat. Durant aqueix segle XVIII va ser també durant un temps seu de la Reial Societat Econòmica d’Amics del País de València.
Ja en l’any 1983 es va establir en elles l’escola de ceràmica Keramos, propietat de Josep Manuel Blasco. La propietària llavors del palau era Josefina García Segarra, qui va cedir l’ús de les cavallerisses a Josep en usdefruit mentre el taller de ceràmica seguíra existint.
Poc de temps després l’Ajuntament de València prengué la decisió de demolir l’edifici, en haver quedat fora d’ordenació en el Pla urbanístic. Anys abans l’edifici havia estat okupat irregularment per persones dedicades al tràfic i consum de drogues, la qual cosa havia reforçat la decisió presa per l’Ajuntament. Un llarg procés legal, i fins i tot la intervenció d’un Consell de Ministres, va lliurar a les cavallerisses d’una més que segura desaparició.
Al llarg de més de tres dècades, les cavallerisses van funcionar com a escola de ceràmica. Però aquest ús no entrava en els plans dels nous propietaris del Palau, la familia Serra d’Alzaga. Per això l’empresa immobiliària Agenor S.L, propietat de Ramón Serra d’Alzaga, va presentar l’any 2014 a l’Ajuntament una petició de descatalogació de les cavallerisses, recolzat per sengles informes tècnics elaborats per l’arquitecte Jose Maria Lozano i per l’arqueòloga Agustina Herreros. En tots dos es concloïa que l’edifici no tenia interès històric ni patrimonial. El motiu d’aquesta petició feta pel propietari no era un altre més que el de demanar a l’Ajuntament el seu enderrocament per construir-hi un edifici de nova planta de tres altures, que havia d’albergar la biblioteca i la col·lecció d’art privada de la família Serra d’Alzaga.
Doncs bé, l’arqueòloga Agustina Herreros, per poder realitzar l’estudi arqueològic de l’edifici, va haver de fer tres grans erosions a les façanes de l’edifici, eliminant el seu arrebossat, que són precisament les que podem observar a hores d’ara, sense que fins ara hajen estat eliminades per tornar a deixar-les en la seua condició prèvia.
Sortosament, el projecte de demolició va quedar suspès l’any 2014 per les Administracions autonòmica i municipal, després de rebre un nou informe de l’Acadèmia de Belles Arts de San Carlos en què, contrariament al que afirmaven els estudis previs, s’assenyalava el valor històric i patrimonial de l’edifici.
Amadeo Serra Desfilis, Catedratic d’Història de l’Art de la Universitat de València, desprès de visitar les cavallerisses i examinar aquestes cates, va desqualificar l’informe de l’arqueòloga en assenyalar que, precisament, el que mostren els materials descoberts és que es tracta d’un edifici d’origen medieval. La tipologia dels maons que s’hi poden observar i la de la grava emprats en la construcció és característic d’aquella època, conclusió que s’omet en l’esmentat informe arqueològic.
L’activitat del taller de Keramos va cessar l’any 2019, de manera que el contracte de cessió en usdefruit de la seua antiga propietària a Josep Manuel Blasco s’ha extingit.
Actualment les cavallerisses ja es troben a disposició dels seus propietaris, però no poden tocar-les en estar protegides. En estar deshabitades i sense manteniment, llangueixen lentament en l’abandonament, que és clarament perceptible en parts com a la seua teulada, on creixen les males herbes sense control, com podem observar en la fotografia exposada a continuació:
Esperem que més aviat que tard puguen ser rehabilitades. La ciutat no es pot permetre la pèrdua d’un patrimoni històric tan singular com és el d’aquestes cavallerisses.
