Passejar pels jardins de Vivers de València és sempre un exercici plaent alhora que interessant. És plaent pel fet de poder fer-ho entre arbres i plantes d’un jardí històric com és el del Reial. Però també interessant, sobretot per a aquells que són aficionats a la història i a la arqueologia, ja que són no poques les restes històriques i arqueològiques que, per poc que ens ho proposem “passejant amb ulls curiosos“, de segur hi trobarem dispersos per ací i per enllà.
Carreus solts, portals solitaris, fustes i capitells de columnes aïllats i nombroses coses més procedents d’enderrocaments d’antigues cases i palaus històrics de la ciutat, principalment ocorreguts durant la segona meitat de segle passat.
En futurs articles tractaré més extensament de què restes antigues podem trobar en aquests jardins, però ara m’agradaria cridar l’atenció sobre dues antigues columnes solitàries que podem trobar a les proximitats de l’actual Museu de Ciències naturals.
El primer que em va sobtar quan les vaig descobrir és el seu aspecte, que denota una evident antiguitat, així com i la forma dels seus fustes, helicoïdal. Per aquesta raó, aquestes columnes es coneixen amb el nom d’entorxades o helicoïdals.
Sense dubte, aquest tipus de columna és un de les més bonics que pot executar un picapedrer. Una vegada s’executa la traça i es tallen els tambors, resulta quasi màgic comprovar com, en unir-los, la columna va adquirint una elegant torsió, com si d’un vegetal es tractara.
L’origen de les columnes helicoïdals es remunta a les del Temple de Salomó, d’ahi que se les conega també com columnes salomoniques, nom aquest, però, més associat al periode barroc.
La primera vegada que va ser utilitzada com a element constructiu en els Regnes hispànics peninsulars, ho va ser per part del mestre d’obres Guillem Sagrera en la construcció de la Llotja de Mallorca, que va començar l’any 1426.
Aquest edifici va ser pres com a model per part de Pere Compte per construir anys més, a partir de 1483, tard la Llotja de la Seda de València, que també va utilitzar columnes helicoïdals per al seu magnífic Saló columnari. De fet, aquest disseny de columna esdevingué un tret distintiu de l’arquitectura de Compte i del seu cercle de pedrapiquers a partir dels 1480.
Anterior a la construcció de la Llotja de la Seda va ser la de la coneguda com a Llibreria Nova o Biblioteca dels Borja a la Catedral de València, construïda entre els anys 1438 i 1442.
La zona central d’aquesta biblioteca tenia també una columna entorxada que actualment pot ser contemplada en el museu catedralici, la qual va ser recuperada durant una recent restauració. Es diu que el disseny de columna helicoïdal podia haver sigut portat des de Mallorca fins a València per un cosí de Guillem Sagrera, de nom Joan Sagrera, que es creu va treballar a les obres de la Catedral de València en la primera meitat de segle XV, encara que aquest fet és només una suposició.
Ja fora de la ciutat de València, podem trobar una altra magnífica columna entorxada al vestíbul del Castell de la localitat de Benissanó, datada a mitjans del segle XV.
Fisn ara vos he mostrat alguns exemples de columnes helicoïdals utilitzats en edificis medievals. Però podem dir que la seua presència en edificis civils o religiosos a València, en aquella època que podem considerar de transició de l’edat mitjana a la moderna, era realment poc freqüent, de manera que la presència d’aquestes columnes als jardins de Vivers, com he esmentat abans, resulta especialment interessant i cridanera.
Però, què se sap de la procedència d’aquestes solitàries columnes dels Vivers?
Una d’elles presenta un capitell, però l’altra no.
Sobre la que presenta el capitell, els estudiosos situen la seua procedència a l’antic Hospital General de València. L’antic edifici gòtic de l’Hospital, la construcció del qual es va iniciar al segle XV, ja comptava amb columnes helicoïdals. Se sap que van ser encarregades entre els anys 1513 i 1517 pel picapedrer Miguel Magaña per al transsepte de l’edifici. Posteriorment, l’any 1542, el mestre picapedrer Joan Corbera, successor de Pere Compte a la seua mort en les obres de la Llotja de València, va encarregar-ne de noves per a l’Hospital.
L’Hospital va ser destruït per un incendi l’any 1545, sent posteriorment reconstruït ja en estil renaixentista, tal com el coneixem a hores d’ara. Per tant cal dir que una d’aquelles columnes, després de quasi cinc-cents anys d’existència, ha pogut sobreviure i ara podem trobar-la passejant pels Jardins del Reial de València.
Ací podeu veure algunes fotografies d’aquesta columna:
Com a curiositat cal assenyalar que en el seu capitell es troba llaurada una curiosa escena de dos dracs o leviatans intentant menjar-se una creu. Desconec el seu significat.
Ací podeu veure una fotografia d’aquest capitell:
L’altra columna entorxada que podem trobar en aquests jardins es troba a prop de l’anterior, però no estan juntes. És una columna sense capitell, i la base del fuste té la particularitat de tindre una forma octogonal. El seu origen, segons els experts, podria situar-se en algun important edifici gremial dels segles segle XV-XVI, encara que la seua procedència exacta roman desconeguda.
Ací podeu veure un parell de fotografies d’aquesta columna:
Paralelament a l’aparició de la columna entorxada en el tardogòtic valencià, es detecta el seu ús també en altres regnes europeus de l’època, com ara a Castella o Portugal, i en algunes construccions alemanyes i franceses. Totes elles, sense aparent connexió entre si, responen a un mateix model, a un mateix referent que no és un altre més que el de les columnes del Temple de Salomó dutes a Roma en el segle IV per part de Santa Elena, mare de l’emperador romà Constantí, que llavors es custodiaven a la Basílica de Sant Pere.
L’altar de l’antiga Basílica vaticana estava construït amb aquestes relíquies. L’actual està construida sobre l’emplaçament d’aquella primitiva basílica constantiniana del segle IV. Molts elements seus foren reutilitzats en la nova, entre elles deu de les dotze columnes entorxades procedents del Temple de Salomó. Per tant, es pot considerar que nombrosos exemples de fustes del periode medieval i renaixentista poden considerar-se hereus d’aquest prestigiós model arquitectònic.
