Els sistemes d’arreplegament i evacuació d’aigües de pluja en els edificis porten utilitzant-se ja molts segles.
Pel que sabem hui dia, el seu origen es remunta a fa més de 4.000 anys a la cultura Harappa, una civilització que es localitzava a la vall de l’Indo, on actualment es troba Pakistan. En la seua època era una de les civilitzacions més avançades que existien en aquella regió del món. Gràcies a les excavacions arqueològiques, sabem que els Harappa utilitzaven conductes d’aigua en les seues construccions, encara que no tal com els coneixem a hores d’ara.
La següent presència històrica de conductes per recollir i drenar l’aigua la trobem en les construccions realitzades en el imperi romà. En el segle I a.C, els romans comencen a afegir canalitzacions a la construcció de camins, per tal que l’aigua procedent de la pluja es drenara a un sistema de canals, evitant que s’entollaren per fer-los més transitables i segurs.
No sabem ben bé quan es van començar a fer servir canalons en els edificis, però sabem que la conquesta normanda d’Anglaterra en el segle XI va ser fonamental per a generalitzar l’ús dels sistemes d’aigües pluvials, tal com els coneixem a hores d’ara.
En els edificis nobles, com ara esglésies i residències nobiliàries, van començar a utilitzar-se gàrgoles per decorar la part final dels canalons que evacuaven l’aigua recollida a les teulades i terrasses, per tal que no danyara les seues parets. Les gàrgoles, a més, tenien un efecte decoratiu i servien per transmetre missatges a la població, en representar figures humanes en actituds burlesques o provocatives, però també animals reals o mitològics.
La primera construcció de la història que es té constància en què es va incorporar un sistema de canalons i baixants pluvials va ser a la Torre de Londres en el segle XIII. Aquells sistemes de canalons i baixants pluvials començaven a assemblar-se ja molt als que s’utilitzen en els edificis actuals, generalitzant-se el seu ús a partir del segle XIV.
Amb el desenvolupament de la indústria i l’adundància de materials, va encetar-se una nova època. A banda de la ceràmica, elements com el plom van començar a utilitzar-se en la fabricació d’aquests elements d’evacuació pluvial. A partir del segle XVIII el plom fou substituït pel ferro, més segur i resistent. La revolució industrial a Europa va fer que els seus ús s’hi estenguera encara més.
A València encara podem veure alguns sistemes d’evacuació d’aigües pluvials antics, datats probablement en els segles XVI o XVII. Un d’ells el podem veure a la façana d’un dels palaus d’Eixarchs, al carrer Belluga. En ell podem veure una baixant pluvial parcialment incrustada a la façana, que es troba molt deteriorada pel pas dels anys. Passa prou desapercebuda, en contrast amb les baixants actuals fetes de PVC existents molt a prop d’ella, col·locades d’una manera que enlletgeixen la seua façana.
Un altre exemple a València podem trobar-lo adossat a un llenç de muralla islàmica que es troba a l’interior de la Galeria comercial Chic Market, en el número 32 del carrer de Cavallers.
Cal ressaltar que aquesta muralla, construïda en el segle XI, perduda la seua funció defensiva en el segle XIV en construir-se la nova muralla cristiana, passà a tindre una funció de mitgera en moltes noves construccions realitzades a partir d’aquella època, de manera que podem suposar que aquestes baixants pluvials correspondrien a algun edifici construït adossat a aquesta muralla.
Un altre exemple d’antigues baixants pluvials a València podem trobar-ho al carrer Vestuari de la ciutat, en un antic edifici què presenta una façana molt deteriorada, què en haver estat picada ha aparegut una antiga baixant encastada en ella. Un seguidor de la pàgina, Edward Huse, m’ho va fer saber. Ací podeu veure algunes fotografies: