València, una ciutat sense memòria.

Imagineu-vos un antic país que haguera tingut entre els seus llinatges un dels més poderosos d’Europa, en temps en què el vell continent cavalcava entre l’edat mitjana i l’època moderna.

Una família amb un poder que es va estendre durant diverses dècades en les esferes religiosa, econòmica, política i cultural arreu del continent.

Una família que va ser d’origen modest en els seus orígens, però que va arribar a tindre dos Papes al Vaticà, el màxim poder religiós en el món cristià, i una dotzena de Cardenals en poques dècades. I que, a més a més, un altre dels seus membres va arribar a la santitat un temps desprès.

Una família de la qual un dels seus membres va ser clau per resoldre el famós Cisma d’Occident, un conflicte que va tindre el món cristià angoixat i dividit durant molts anys.

Una família que va tindre sota el seu mecenatge artístic a alguns del artistes més universals que ha tingut la humanitat, com ara Leonardo da Vinci, Miquel Àngel o El Bosco, entre d’altres.

Una família que va transformar Roma, què va passar sota la seua influència de ser una ciutat anodina i poc important en Italia, a ser una de les més importants del Renaixement italià.

Una família que va propiciar l’entrada de l’Humanisme a la Península Ibérica a través de la seua ciutat, i que va construir en ella el Palau nobiliari d’estil renaixentista més important de la ciutat.

Una familia sobre la que veus autoritzades han dit que “L’Europa moderna no s’entén sense les seues aportacions”.

Una família sobre la que es va crear per part dels seus enemics i detractors una llegenda negra, que investigacions històriques recents ha demostrat en bona part tergiversada i interessada. Llegenda precisament difosa pels seus enemics, part molt interessada en la seua difusió.

En qualsevol país normal aquesta família i els seus membres més destacats donarien nom a alguns dels seus edificis més emblemàtics, a la principal plaça de la seua capital o a la més important de les avingudes de la ciutat.

Però parlem de València i de l’antic Regne de València.

Tota la dedicatòria que li ha donat València al més poderòs i rellevant dels seus llinatges en tota la seua història, és un xicotet carrer situat en el barri del Carme, amb prou feines transitat. És com si la seua ciutat i els seus conciutadans s’avergonyiren d’ell.

Hi adjunte a continuació la fotografia d’aquest carrer. Aquest és tot el reconeixement que la València ha donat a la família més poderosa i influent de la seua història: la família dels Borja.

Carrer dedicat als Borges, a la ciutat de València.

En futurs apunts parlaré d’algunes de les nombroses petjades que encara conserva el Cap i casal d’aquesta familia valenciana.

Alfons de Borja, Papa Calixt III entre els anys 1455 i 1458.
Roderic de Borja, Papa Alexander VI entre els anys 1492 i 1503.
Sant Francesc de Borja, canonitzat l’any 1671.

Una família que va passar ràpidament del context de la història a la de la llegenda negra, i d’ací al mite. Però que les investigacions històriques més recents que s’estan duent a terme, tal com he esmentat ades, la estan tractant de situar en el lloc real que els pertany en la història, alliberant-la d’una vegada i per sempre de la visió tergiversada i interessada que sobre ella ha prevalgut durant segles.

Visió, com he comentat ades, difosa precisament pels seus enemics més acèrrims, a molts dels quals històricament se’ls han pogut atribuir exactament els mateixos pecats que ells han imputat als Borja.

Compartir aquesta publicació

Visites des de l'1 de febrer de 2022

Publicacions relacionades

El “capellà de les ratlletes”, un passejant amb ulls curiosos del segle XVIII.

El pare Vicent Tosca, va ser un dels novatores valencians més destacats i autor del millor plànol històric que ha tingut la ciutat...

La visita d’incògnit de l’Emperadriu Sissi a València i a la Ceramo.

Una història ben curiosa, sorprenent i molt poc coneguda. La visita d'incògnit de l'Emperadriu Sissi a València fa ara just 125 anys...