Com el mar furiós que la meua llengua agita en demolidores ones, així percep tots els líquids que el meu esquelet manté.
Dóna per a tant una figuera…?, perquè he llegit, que es vol protegir, salvar i perpetuar aqueixa “figuera màgica” que conté el “semen” opalescent de Miguel Hernández, per a plantar esqueixos per l’horta oriolana i algunes universitats. Rendir culte a l’arbre dels “druides” per a extraure el beuratge de la immortalitat del poeta, retruécano magnètic per a invertir els camps de la història. Cal salvar la figuera, no les paraules del poeta: /Quin abisme entre l’olivera/ i l’home es descobreix!/.
Passeig per les platges properes, el mar ha pujat una barbaritat, ningú s’adona, qüestió de sensibilitat o anys, qui sap. Tal vegada açò ocórrega amb el nostre poeta, que no veiem la seua ona gegantesca, sinó la boira que s’ha assegut sobre la seua tomba. Hi ha escassetat d’aigua i de cultura, aqueixa escassetat dóna molt més diners que l’abundància d’ambdues, no per a repartir, clar. La figuera, on van dipositar l’or les cabres recentment munyides, està muda, no parla, no pot explicar-nos gens, si fóra humana, ens cridaria com uns criminals fagocitaren la seua sang tuberculosa: /el meu cos s’arrossega/ per la humitat de les presons/.
MATAR Al POETA!, seria la consigna que van donar, amb olor de ciris mil·lenaris. Preservar la figuera, pintar-la de color corint, és una penitència atàvica?! Visca la humorada! Visca la vacuïtat dels capitostos! Visquen els peritoneus surrealistes! Vernís amanta per a la vella fusta!, on van cagar punts en benefici de les bacores i les dolcíssimes figues, per a sadollar la fam dels pobres de la postguerra.
Alguns no s’ha adonat que Miguel Hernández, no pertany als luxosos barris dels “Omeies convertits”: /Quan els camperols van per la matinada/ a favor de l’esteva removent el repòs/ es vesteixen una brusa silenciosa i daurada de suor/.
Quan frenesí remou les meues vísceres. Quan lingot de metall roent el meu cor bomba, la injustícia em perd, i les banalitats. No és vernís el que mancada, sinó el que sobra en algun cuir cabellut. No done consells, sinó opinions personals, i em conduïsc per les paraules del poeta i des del poeta: /Alça bou d’Espanya/ alça’t desperta/ desperta’t de tot, bou de negra escuma/ que respires la llum i traspues l’ombra/ i concentres els mars sota la teua pell tancada/.
Miguel Hernández, un poeta del present projectat cap al futur. Un home que mai va vendre la seua paraula. La seua poesia no és un mite ni una llegenda, sinó palpable i apressant realitat material, la que vivim diàriament i per desgràcia, vam seguir patint. Llegir a Hernández i ser honests amb el seu llenguatge.
