Quan les fulles dels arbres cauen a la terra o a l’asfalt, ja no tornen a les mateixes branques de les quals es van desprendre, unes altres brollaran de les seues tristes ferides, encara més verdes i lluminoses. Aquest 8 de març del 2018, les dones, sobretot les més joves, han donat una lliçó d’unitat i de lluita al patriarcat recalcitrant i a la ignorància fanfarrona.
Sempre és difícil escriure sobre les dones, tractant de no caure en el piloteig fàcil, i en la hipocresia. Sóc conscient que la puc cagar en parlar sobre vosaltres, ja que no vull quedar com un “cavaller” educat i “conscienciat”. No sé si haurem de començar de zero, homes i dones JUNTS, per a dur a terme la dura tasca mil·lenària de canviar des de les ungles dels peus fins a la part superior del cap, aquest sistema de relacions socials, econòmiques i polítiques absurdes, amb tota la seua orquestrada “complexitat”; aquesta bèstia monstruosa i cada vegada més voraç, que impedeix als seus ciutadans i ciutadanes, l’àrdua labor de començar la tasca d’assetjament i enderrocament per a construir una societat alliberada d’interessos amb sang. Jo no comandament sobre les dones, no sé què dir-los en aquests temps luctuós que elles no sàpien: assassinats, violacions, desigualtat salarial, atur, contractes porqueria, humiliacions, treball domèstic, embarassos, etc.
És bé que les dones s’engeguen pels seus drets més elementals, com són una vida digna i amb respecte, a tots els nivells, però ja no heu de parar. Heu arrancat amb força, seguiu, NO PAREU, fins que la igualtat real guillotine el passat i recupere el present. Cal construir, des de la desconstrucció, una societat democràtica més justa, igualitària i transformadora en les seues relacions laborals, ecològiques i humanes; i la lluita de la dona és fonamental, per estar doblement explotada: en el treball i en la llar, rica o pobra, sempre estarà explotada des de la seua desigualtat social pel que fa al mascle. Cap dona serà totalment lliure, si no assumeix el seu paper com a CLASSE diferenciada de l’home, fins a aconseguir un tracte d’igual a igual, tinga la condició que tinga: el mateix treball, el mateix sou; i per a compartir les tasques de la llar i gaudir dels fills, amics o amigues, mitja jornada laboral amb un sou digne: açò és possible si repartim el treball, que ja toca, entre tots/as.
Als governs els interessa que l’alleujament emocional passada d’un estrat a un altre: empresaris, treballadors, dones, xiquets/as, ancians/as…i no hi ha gens que fer si no canviem les coordenades polítiques des de la base. Encara en el món ens segueixen governant els “bojos”; no sé com ho fan! – encara que hi ha poc a triar-. Ho saben vostés…? Sabem, que el camí cap a la llibertat no està en els pressupostos de cap govern del món; i que avui ningú pot escapar-se de la crema, adduint ignorància: sóc un poeta sense ocupació, que vol portar l’oci al poder, per açò escric en llibertat, trie la meua destinació i avui tocava parlar sobre aqueix exèrcit de dones adormides que acaba de despertar.
