Podemos i els quatre grups parlamentaris – Rubén Martínez Dalmau, Diputat per Compromís-Podem

Un bon exemple ho tenim en el ja més que conegut article 23 del Reglament del Congrés dels Diputats. Anem als antecedents per a entendre la seua aplicació. L’article esmentat tracta sobre com es conformen els grups parlamentaris en el Congrés. Els parlaments d’avui dia, per la seua complexitat, es diferencien dels parlaments liberals vuitcentistes que els diputats no corren a pler per l’hemicicle, sinó que s’insereixen en nuclis de treball amb capacitat per a realitzar labors tècniques, crear propostes sòlides i determinar l’agenda de la càmera. Els grups parlamentaris són, per tant, els vertaders elements de funcionament de la Càmera, fins al punt que cap diputat pot deixar de pertànyer a un grup parlamentari.

En les passades eleccions del 20 de desembre Podem es va presentar en totes les comunitats autònomes espanyoles menys en tres: Galícia, Catalunya i la Comunitat Valenciana. En aqueixos territoris Podem va optar per formar part d’una coalició més àmplia diferent substantivament al partit: les denominades confluències. Cada confluència va comptar amb la seua personalitat jurídica com a coalició, el seu propi programa, el seu propi pressupost, els seus propis candidats i fins i tot el seu propi material de campanya. En el cas valencià, Compromís-Podem-És el moment es va conformar com una coalició diferenciada de Podem i de Compromís.

Durant la campanya electoral es va manifestar l’obvi: que si És el moment aconseguia complir amb les de per si mateix difícils condicions imposades pel Reglament del Congrés dels Diputats obtindria un grup parlamentari propi. El primer grup parlamentari valencianista en la història del Congrés dels Diputats. En centenars de tertúlies, actes polítics i debats es plantejava aquesta possibilitat. Cap dels competidors electorals ho va posar en dubte. El problema no era jurídic, perquè el Reglament era clar quant a les condicions per a formar grup parlamentari propi. El vertader obstacle eren els resultats electorals, que semblaven inassolibles. En el fons, ni PP ni PSOE ni Ciutadans pensaven que el resultat electoral de És el moment poguera complir amb les dures condicions legals per a sol·licitar el grup. Però heus ací que És el moment va obtenir uns resultats excepcionals: es va convertir en la segona força en les tres circumscripcions provincials, i més d’un de cada quatre vots emesos per les valencianes i els valencians van ser per a la coalició, el major percentatge de vot a una força del canvi en tot l’Estat. Amb la resta de confluències va ocórrer alguna cosa semblant; En Comú Podem, de fet, va ser la primera força en el seu àmbit territorial.

Anem ara a l’article 23 del Reglament del Congrés dels Diputats. Com ja és conegut, perquè ha sigut objecte de debat públic, aquest article compta amb dos numerals. El primer arreplega les difícils condicions de resultats electorals que es requereixen per a formar grup parlamentari propi: «Diputats d’una o diverses formacions polítiques que haguessin obtingut un nombre d’escons no inferior a cinc i, almenys, el quinze per cent dels vots corresponents a les circumscripcions en què hagueren presentat candidatura». El quinze per cent en totes les províncies on es presenta un partit o una coalició (l’article es refereix expressament a elles: «una o diverses formacions polítiques») és un percentatge que, en el cas valencià, mai ha obtingut una opció que no fóra el PP o el PSOE en els últims vint-i-cinc anys. Menys encara el requisit dels cinc diputats. Però el passat 20D És el Moment va obtenir el 25% i 9 diputats. La voluntat de la quarta part dels votants valencians va ser diàfana, i es van superar els obstacles del 23.1 per a formar grup propi. Ningú posa l’anterior en dubte. El problema sembla venir de les prohibicions del segon numeral del citat article, que diu així: «En cap cas poden constituir grup parlamentari separat diputats que pertanguen a un mateix partit. Tampoc podran formar grup parlamentari separat els diputats que, al temps de les eleccions, pertangueren a formacions polítiques que no s’hagen enfrontat davant l’electorat». És el text al que s’ancoren els detractors del grup parlamentari propi.

Però Quin és el significat de l’article? In claris senar fit interpretatio: el primer paràgraf («no poden constituir grup parlamentari separat diputats que pertanguen a un mateix partit») vol dir que un mateix partit no pot formar diversos grups parlamentaris. És el moment no és, cal recordar, Podem, perquè Podem no es va presentar a les eleccions generals a la Comunitat valenciana: És el Moment és, com sabem, una coalició amb el seu propi nom, personalitat jurídica, programa, diputats… Els electors que van votar a És el Moment no van votar a Podem o a Compromís; van votar a la coalició. Per tant, no és aplicable la prohibició. La pròpia Vicepresidenta del Govern, quan va avançar els resultats la nit electoral, va remarcar clarament la distinció entre Podem i la resta de les confluències, entre elles És el moment. Les dades segueixen eixint diferenciats en la web del Ministeri de l’Interior. Els diputats, a l’hora de prendre possessió de l’escó, ho hem fet com a diputats de És el moment.

«Tampoc podran formar grup parlamentari separat els diputats que, al temps de les eleccions, pertangueren a formacions polítiques que no s’hagen enfrontat davant l’electorat». També ací la interpretació és clara. És el Moment s’ha enfrontat per ell mateix davant l’electorat. Contra el PSOE, contra el PP, contra Ciutadans, contra Esquerra Unida… No s’ha enfrontat contra Podem? Per descomptat; Podem no s’ha presentat a la Comunitat Valenciana, com tampoc ho ha fet el PNB, Coalició Canària, o punts altres partits que han decidit presentar-se en altres circumscripcions. L’article està pensat per a impedir que un grup de diputats d’un mateix partit puga escindir-se i intentar formar grup propi: en aqueix cas no s’haurien enfrontat davant l’electorat i actuaria la prohibició de l’article 23.2. Però no és, per descomptat, el cas de És el Moment.

Cada vegada veiem més clar que el problema no és jurídic, sinó polític. Cap dels partits que s’han apressat a acordar entre ells la taula del Congrés, que és la que té capacitat per a interpretar i aplicar el Reglament (ja ha advertit que ho farà amb flexibilitat respecte als nacionalistes catalans, com ho va fer anteriorment amb UPyD) vol reconèixer que existeixen confluències diferents a Podem.

Temen pensar en quatre grups parlamentaris formats per forces del canvi. No perceben els nous temps polítics, ni estan a l’altura del moment que vivim. Però amb aqueixa decisió, que és un frau de llei, ens impedirien als valencians comptar amb el grup parlamentari propi al que han aspirat centenars de milers de votants. Si finalment ocorre així, el PP, el PSOE i Ciutadans haurien d’explicar als valencians per què, retorçant el text del Reglament per a donar-li un significat diferent al que té, ens priven d’un dret que ens hem guanyat a pols, així com de fer història obtenint una veu pròpia en el Congrés dels Diputats.

Font: Levante-EMV

CatalanSpanish