“En set anys estic fora”. Aquestes van ser les paraules que fa uns dies va escriure “El Xiclet”, presumpte assassí de Diana Quer en la carta que va enviar als seus pares. Aquest dijous 15 de març i sense que s’haja pronunciat el Tribunal Constitucional, el ple del Congrés dels Diputats debatrà 2 esmenes a la totalitat sobre la proposició de Llei del Partit Nacionalista Basc per a la derogació de la Presó Permanent Revisable.
Tal circumstància va ser possible per l’abstenció del, en els últims temps, vacil·lant Ciutadans, formació que va presentar una esmena que, en cas d’aprovar-se, no donaria continuïtat a la tramitació. Per desgràcia els vots d’aquests últims, i del Partit Popular no obtindrien en aquest moment majoria suficient, tenint en compte que Podemos, PSOE, PNB i resta de formacions d’esquerra són majoria per a aconseguir la seua derogació.
Per a fer-li-ho fàcil a l’amable lector recordaré que la Presó Permanent Revisable és una pena de presó per temps indefinit que està subjecta a revisions perquè un reu puga obtenir la llibertat. És una norma que es va aprovar el 23/03/2015 com a part de la Llei de Seguretat Ciutadana amb els únics vots a favor del PP, i amb el singular objectiu d’impedir que els delinqüents més perillosos, i que no han demostrat capacitat de reinserció, pogueren tornar a la societat posant en perill la seguretat de les persones.
Amb la seua implantació es compliria una part de la condemna -25/30 anys-, i després d’açò, el Tribunal revisaria si la presó es manté cada dos anys, substanciant-se fins i tot, sempre que el penat ho sol·licite. Convé tenir present que aquesta figura existeix en tota Europa: França, Alemanya, Regne Unit, etc., amb les seues diferents adaptacions segons el país del qual es tracte. Aquests dies hem escoltat massa xerrameca, frase enllaunada, menyspreus, demagògia i estridències provinents de les formacions que s’oposen a ella. Seria molt fàcil rebatre-ho, fins i tot atacar amb vehemència aqueixes posicions tan intransigents i cortoplacistes, però jo no ho faré. A través d’aquestes línies voldria deixar constància sobre alguns aspectes que considere de gran importància.
Potser estem d’acord en el fet que gens de pena és absolutament dissuasiva, com també ho estiguem en el fet que amb disposicions com la citada, com a mínim es compleix amb el principi moral de justícia, que no és poc. Resulta de tota sort tautològic el fet que el 80% de la població espanyola que estiga a favor d’aquesta mesura, molts d’ells votants del PSOE, convé puntualitzar. Per no citar els tres milions de signatures arreplegades per a la seua petició de suport. A més el Tribunal Europeu de Drets Humans, tant de “moda” últimament, ha tingut ocasió de pronunciar-se en diferents sentències, declarant ser aquesta una pena ajustada a la Convenció Europea de Drets Humans. Les raons per a donar suport semblen més que evidents.
Caldria citar la llarga llista d’exemples que revelen que la reiteració de delictes en aquells penats que han recuperat la seua llibertat via permisos anticipats, es podrien haver evitat. Urgiria més aviat, a la presa de consciència d’aquestes formacions polítiques que amb tota seguretat s’oposaran després del debat. Han d’entendre que la població espanyola no demana venjança, sinó justícia a través de la Presó Permanent Revisable que defensa el Partit Popular. Es reclama a veus una justícia que aporte tranquil·litat als ciutadans, i que retorne la confiança en el Dret i en les Institucions. Des d’aqueix Estat de Dret es pot i s’ha de donar resposta a aquesta trista i virulenta realitat que ens trobem.
No val sostenir que “es legisla en calent”, “que amb el Partit Popular no es negocia”, “que la PPR persegueix la venjança”, i punts altres arguments allunyats de tota lògica. Si davant una decisió tan important no s’està a l’altura que demanda la societat, no dubten aquestes formacions, que els ciutadans i ciutadanes li’l recordaran cada vegada que es produïsquen fets lamentables, i sobretot, en el moment que toque passar per les urnes.
Per a finalitzar, vull comminar una i mil vegades, a uns al fet que tornen a la senda del seny i al sentit d’Estat; a uns altres, que per fi entenguen el significat de: la responsabilitat, sensibilitat per les famílies de les víctimes, altura de mires, i la cerca de punts de trobada. Però sobretot, que junts creen en aqueix tan necessitat consens, que en altres moments de la nostra història recent ens va portar a altes cotes d’enteniment i convivència. És el moment.
