“Presó permanent revisable” de Valentí Barat Redondo

Valentí Barat Redondo escriu sobre la presó permanent revisable.

funcionaris

Des de la reforma del codi penal de 2015 -per part del PP gràcies a la seua majoria absoluta- a Espanya podem “gaudir” d’una de les mesures penals del moment, la presó permanent revisable, o en paraules menys jurídiques, d’una llarga temporada a l’ombra. La mesura ha sigut controversa des de la seua arribada, tant és així que la resta de formacions polítiques -a excepció de Ciutadans- com a múltiples associacions d’advocats i especialistes en la matèria han buscat derogar-la i inclús declarar-la anticonstitucional des del moment que es va anunciar. Així, es planteja una qüestió. La presó permanent revisable, ha d’anar-se’n o al contrari, mereix un tros del nostre cor? Atenció spoiler: No, no ho mereix.

El principal és entendre que tota pena ha d’estar orientada a un fi, la reeducació i reinserció del reu en la societat: que no siga un perill per als altres ni per a si mateix. I qui diu açò? Doncs la constitució espanyola, en l’article 25.2, que ja seria mala sort que els partits que recolzaren la presó permanent revisable foren els que es presenten com els més constitucionalistes, oh! espera un moment…

Perquè sí, la presó permanent revisable xoca directament amb la Constitució -i de fet ja ha sigut presentat el cas al Tribunal Constitucional- però l’important és el perquè, en quina mesura impossibilita la reinserció? La clau és un terme que els criminòlegs i psicòlegs ens hem inventat per a emprenyar, desocializar li diem. Amb esta paraula volem dir que la persona perd els llaços o vincles que ho uneixen a la societat, just allò que permet de forma directa la seua reinserció. Perquè ens entenguem, quins motius pot tindre algú per a voler corregir la seua conducta i respectar les normes de la societat si no se sent part d’ella?

Però no és l’únic problema que presenta aquesta mesura, el cost econòmic que suposa per a la societat és molt alt, parlem de mantindre a una persona a costa dels diners del contribuent perquè hem decidit imposar-li un càstig. I és ací on crec que està el punt clau, estem imposant un càstig, res més. Amb aquesta pena no es busca la reinserció sinó una resposta visceral, sang per sang, mera venjança. Des de la política ens han venut bé aquest discurs de la por, en una societat ja de per si encesa a causa de la incertesa, els treballs precaris, l’atur, la baixa natalitat, el risc que corren les pensions… En resum, la caiguda a trossos de l’estat del benestar per a donar pas a l’estat de la incertesa ha donat lloc al perfecte caldo de cultiu  de pors i inseguretats i en aquest panorama, és senzill pagar la frustració amb els que s’ixen de la norma.

Irònicament, fa anys que la criminologia va demostrar que la intensitat del càstig manca tant d’efecte positiu en la reinserció com de poder dissuasiu i de prevenció del delicte. Així doncs, si no reinsereix, costa diners al contribuent i no dissuadeix en absolut la comissió del delicte, jo em pregunte, per a què?

Valentí Barat Redondo