A propòsit del vuit de març…

Des de 1911 se celebra el dia de la dona, com a reivindicació a la vida activa, política, cultural i social de les dones en un temps en què no tenien veu ni vot, i que avui dia en molts països encara segueixen lluitant perquè se’ls reconega com a éssers humans amb els seus drets i deures universals.
Fa uns anys, quan encara s’utilitzava l’afegitó de “dona treballadora”, jo no li trobava molt sentit, ja que com a assalariada, tinc el meu dia per a reivindicar tots els meus drets. L’1 de maig, “és festa laica, dia del treballador” com s’entona en les dianes que es canten en la meua ciutat, aqueix dia al costat dels meus companys i companyes, sense distinció de sexes, vam mostrar obertament les nostres queixes quant a treball precari, riscos laborals, diferències salarials, etc.
Ara, és només el dia de la dona, i per a celebrar aquest dia tan especial, trobe activitats culturals com: conferències, articles, obres de teatres, exposicions, viatges… Tot açò organitzat quasi sempre per les regidories, de cada ajuntament i que segons ideologies polítiques, intenten amb major o menor encerte revalorar el paper de ser dona.
En aquests últims anys, el moviment feminista, ha vist en el vuit de març, una bona data per a dur a terme la seua “revolució feminista”, argumentant que si les dones deixàrem de fer un dia la nostra activitat diària, el món es pararia. I tenen raó! Segurament aqueix dia es posaria en evidència moltes coses Però realment, jo com a dona, vull que el món es pare? Doncs senzillament no!
Naturalment jo no vull ser: ni assetjada, ni agredida, ni fustigada físicament i psíquicament; ni menyspreada laboralment; ni que es cometen amb mi errors policials, judicials o sanitaris; ni ser privada de llibertat per cometre un delicte menor de supervivència; deteste la tracta de persones i rebuig qualsevol tipus de discriminació a conseqüència de la de raça, color, sexe, idioma, religió, opinió política o de qualsevol altra índole, ni pel meu origen nacional o social, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició. (Deixe aparte l’avortament, que para elles és un dret i per al meu és un assassinat)
Tot açò pel que aquestes feministes advoquen, jo també ho subscric, però no per la meua condició de dona, sinó per la meua condició d’ésser humà. L’activitat que realitze en el meu dia a dia, fora de l’àmbit laboral, ho realitze gràcies a Déu per amor.
L’atenció que dedique a la meua família, part de la meua condició de filla, esposa, mare, àvia…, m’agrada que la meua casa siga acollidora, m’agrada atendre a la meua mare en la seua malaltia i ancianitat, m’agrada compartir amb el meu marit les tasques de casa i m’agrada sobretot poder ser jo la que s’ocupe d’ajudar als meus fills en els seus deures, acompanyar-los al col·legi al metge o alguna activitat esportiva, m’agrada compartir amb ells festivals o acomiadar-los amb una besada quan ixen d’excursió, m’agrada poder assistir a la reunió del col·legi i participar en el desenvolupament del seu aprenentatge acadèmic, m’agrada compartir amb ells jocs, pel·lícules, passejos, etc., i poder educar-los segons les normes cíviques, religioses i morals que jo decidisca i no deixar la seua formació humana en mans d’una societat que advoca per l’egocentrisme basat en el qual “el meu cos em demane, senta i desitja en aquests moments”.
Així que jo vaig celebrar aquest vuit de març, com cada dia, sentint-me orgullosa de ser, ni més ni menys que DONA!!!00