Que opinen els més jóvens del debat del dilluns?

Juan Luis Saura – President NNGG Castelló de la Plana

juan luis sauraLa candidata del Partit Popular, Soraya Saenz de Santamaría, a part de mostrar propostes importants com per exemple, la rebaixa fiscal en la pròxima legislatura que de fet és una realitat actual, que permetrà l’increment de les inversions i per tant la creació d’ocupació, va potenciar una proposta important com és el fet de seguir treballant per a pal·liar la xacra de la corrupció apel·lant al consens dels partits que isquen triats en les pròximes eleccions. Evidentment el punt a favor que té tant Soraya com el Partit Popular en general és l’experiència en gestió de situacions difícils, com ja es va viure en 2012, quan tots els partits demanaven al govern que sol·licitara el rescat, però el candidat actual a revalidar la presidència del govern, es va mantenir ferm i va aconseguir evitar el rescat, millorar progressivament la situació econòmica i potenciar la creació d’ocupació.

 

Evidentment considere que el debat ha reforçat la imatge de Soraya Sáenz, ja que va mostrar tremp, fermesa i claredat, no pot erigir-se la nova política com a tal, si no emana de les urnes, i menys àdhuc no mostrar imatge de persones d’Estat, la política i els debats a la meua forma d’entendre, s’aprecien pel maneig de dades, xifres, propostes, el programa propi i el de l’oponent, no únicament per l’odi a una ideologia. Soraya va marcar la nota discordant entre tots els candidats, respectant torns de paraula, no entrant en provocacions i mostrant el que és, una persona solvent, amb capacitat i amb experiència.

Crec que el candidat que pitjor aturat va eixir va ser Pedro Sánchez, ja que tenia l’oportunitat de situar-se com el principal partit de l’oposició, però el seu ego i fatxenderia li han jugat una mala passada, i tot açò va servir a Iglesias i Rivera per a plomar-ho públicament, repartint-se a parts iguals els vots que Sánchez va perdre durant tot el debat.

El segon perjudicat, va anar Albert Rivera, que seguisc sense entendre el seu nerviosisme, ja que sempre ha semblat demostrar tranquil·litat en els debats, encara que pot ser que Soraya imposara respecte suficient per a fer trontollar els fonaments dels altres partits. Rivera no va estar a l’altura de les circumstàncies, deixant en mans d’esglésies el que ells criden la regeneració, que exigeix desmuntar tot per a tornar a construir, quan en aqueix debat podia situar-se com un candidat assenyat, amb els peus en el sòl i disposat a dialogar amb els altres, i no hem d’oblidar que el dialogue és la base de la política, arribar a acords amb els teus oponents pel bé de tots els ciutadans, però no crec que estiguera a l’altura de les circumstàncies.

I en última instància, el candidat de Podem, que ací per la seua falta de nínxol de mercat, o fragmentació del mateix, s’han hagut d’unir en la candidatura amb Compromís. Va saber marcar molt bé els temps, donar però no rebre i el que és més important eixir amb un bon grapat de vots socialistes en les butxaques. Però encara així no va mostrar el tarannà que cal tenir per a ser president d’un govern, ja que l’odi i el revengisme li supera.

Com a anàlisi general crec que, Soraya és la que més sentit d’Estat va demostrar, i els altres van desaprofitar l’oportunitat que tenien, sobretot Sánchez per a situar-se com a principal partit de l’oposició, i els partits emergents no van saber dir que valor afegit aporten a la política espanyola, a part de la crítica constant al partit del govern.

Per tot açò, done com a guanyadora del debat a Soraya Sáenz de Santamaría, va saber capejar amb assumptes perjudicials per al partit i aprofitar els positius, tenint clar durant tot el debat que estava en campanya electoral, manejant la ironia com ningú i aprofitant les flaqueses dels adversaris polítics.

Salvador Hugo – Candidat PSPV-PSOE

FullSizeRender El darrer dilluns tota la ciutadania de l’Estat espanyol vam ser espectadors d’ un debat inèdit, fins ara, a una campanya electoral per escollir al proper president del govern d’Espanya. Els tres candidats que encapçalen totes les enquestes i sondeigs d’intenció de vot van acudir a les instal·lacions de Atresmedia amb la intenció d’explicar els seus programes electorals als telespectadors i tombar –verbalment- els altres dos candidats presidenciables. No parlaré de guanyadors i de vençuts sinó del Secretari General del PSOE i candidat a president del govern espanyol.

Per una banda, Pedro Sánchez es va anotar el primer punt gràcies a la tranquil·litat i seriositat amb què va detallar una a una les propostes i idees del programa socialista, 29 en total –més que els altres tres oradors junts- moltes de les quals basades en la recuperació de les Lleis socials i del foment del benestar, les més importants dels anteriors governs socialistes que s’han retallat durant els últims quatre anys de govern de Mariano Rajoy i destacant la derogació immediata de l’actual reforma laboral, la qual només ha servit per abaratar l’acomiadament i precaritzar les condicions laborals dels treballadors en Espanya; cal recordar que actualmente hi ha menys persones que poden gaudir d’un lloc de treball que fa quatre anys.

D’altra banda, a diferència del candidat de Ciutadans que va caure en el populisme de dir que anava a baixar els impostos si ell governava, el nostre candidat, Pedro Sánchez, va estar especialment be a l’hora de parlar dels impostos, fent pedagogia i deixant ben clar que qualsevol baixada dels mateixos seria en detriment dels serveis socials i l’estat del benestar que fins fa quatre anys gaudiem tota la població.

En quant al candidat de Podemos per a estes eleccions, encara que era savedor de que ell no será el proper president va tindre durant tot el debat una clara actitud desesperada de voler atacar al candidat del PSOE en un inútil intent de llevar-li vots. Si, m’estic referint als diversos arguments que es va inventar per tal de fer-nos mal, alguns dels quals ni el seu partit els arreplega com a proposta electoral, així com de les continues referències als anys 70 quan es quedava sense cap argument per a defensar les seues postures.

Del gran perdedor, Mariano Rajoy, no cal ni parlar..la seua absència va ser una mostra més de la seua covardia i del seu menyspreu cap a la ciutadania, i les normes del joc democràtic. Un president del govern que evita el debat i la confrontació d’idees és indigne de representar al poble espanyol en cap institució. Sols espere que l’electorat ho tinga en compte abans d’anar a votar el 20D.

Per tot això, després del debat la sensació de tothom va ser la de que hi va haver un candidat que vol però no pot i un altre que –per les seues idees i propostes- perfectament podria ser militant de les Noves Generacions del PP, en canvi, Pedro Sánchez va acabar el debat deixant clar que és l’únic veritablement presidenciable de tots el oradors i va defensar una alternativa d’esquerres solvent, amb un projecte de país preparat per a governar front a la vella dreta de Mariano Rajoy i la nova d’Albert Rivera

Jesús Salmerón – Jovenes Ciudadanos

foto millars

Ahir vam viure un debat intens, encara que menys del que esperàvem. Un debat entre tres candidats que volien explicar el seu programa sense cometre cap error i una representant de l’Executiu que va intentar defensar la gestió del candidat absent, Mariano Rajoy, durant aquesta Legislatura al capdavant del Govern.

 La pregunta del milió és, qui va guanyar el debat, la resposta vària segons si es pregunta qui va guanyar en demagògia, populisme o propostes. Sens dubte, l’únic que va veure reforçada la seua figura i que va eixir guanyador, és Albert Rivera, guanyà en Propostes, guanyà en senzillesa i claredat, mentre Sánchez va incórrer en contradiccions i no va concretar res, va haver de recórrer a la vella fórmula del bipartidisme del “i tu més”, Rivera va apostar per desglossar les seues propostes, Iglesias al seu torn es va dedicar a canviar les propostes a mesura que C’s les anava presentant, va quedar clar que Podem no té projecte, quant a Saenz de Santamaria, es va dedicar tot el debat defensar la gestió del gran absent, sense concretar ni una sola mesura per a la legislatura vinent, utilitzant en nombroses ocasions el “i tu més”.

En canvi Rivera, més enllà de criticar la gestió del PSOE i el PP al capdavant del Govern, va fer propostes assenyades i concises, va parlar del contracte únic, del complement salarial, de la reforma fiscal, baixada en tots els trams de l’IRPF o la reforma sobre els autònoms, despolitització de la justícia i un pacte estatal per l’educació.

Rivera va demostrar i va evidenciar que C’s és l’únic partit amb propostes realistes, programa, projecte i il·lusió, que no ofereix cants de sirena com Podem i que a diferència del PSOE no es dedica tan sol a fer crítica del que ha fet malament el PP durant aquests últims 4 anys, ja que aprova allò que ha funcionat però intenta millorar-ho i proposa canvis de 180 graus. Va demostrar que és l’únic capaç d’acabar amb el bipartidisme ranci i corrupte que fins ara ha envaït el nostre País, l’únic capaç de liderar una segona transició des del centre Polític.

Però sens dubte, un dels moments més intensos va ocórrer quan Albert Rivera va mostrar a la càmera la portada en la qual EL MUNDO va difondre per primera vegada un dels originals de la comptabilitat B del PP: «Aquesta és la veritable raó per la qual el senyor Rajoy no està aquí», va dir. Això sens dubte llança qui és el perdedor, Mariano Rajoy, que va evitar baixar a la sorra per deslliurar-se de donar explicacions de la nefasta gestió d’aquests 4 anys i evitar així que quedara reflectit que el PP manca de propostes i lideratge, que és un vaixell que navega sense rumb, a la deriva.

En el minut decisiu, Rivera va animar als ciutadans a votar amb ‘il·lusió’, la il·lusió del canvi, d’una nova transició, on els espanyols siguen protagonistes de la nova política.

CatalanSpanish