“Qualsevol pot ser periodista!”. I amb la proliferació de les “fake news”, la desinformació interessada i la manipulació conscient mitjançant els titulars morbosos i que atemoreixen gran part de l’opinió pública, sembla que la profecia i el mantra que tantes vegades s’ha repetit, arriba cada vegada amb més claredat a les empreses que decideixen reduir plantilles o abaixar encara més les condicions laborals dels qui ens dediquem a esta professió.
Este divendres, simultàniament, professionals del periodisme de la Comunitat Valenciana s’han concentrat per fer visible un sector que ara, més que mai, hauria d’estar més reforçat perquè el poder no estigués concentrat sempre en les mateixes veus. Les conseqüències de la pandèmia de la COVID haurien d’haver servit també per a entendre el veritable valor de la informació “real” i haver ensenyat a crear criteri entre audiències, lectors, o espectadors de “qui” i “com” conten el que està passant i si realment això és el que està passant. Malauradament no ha estat així.
Per això s’han seguit succeint els tancaments de mitjans i la reducció de plantilles de grans professionals del periodisme, perquè en un món digital, sembla que “qualsevol pot ser periodista”. I efectivament, així és: qualsevol que es preocupe en acudir a les fonts reals per a contrastar allò què veus anònimes comenten, pot ser-ho.
Qualsevol que no es fie d’una única opinió sense anar més enllà del que li posa una nota de premsa prefabricada, pot ser-ho. Qualsevol que durant la pandèmia haja preguntat una i una altra vegada realitats que molts han negat i haja tingut la valentia de contar-ho enfrontant versions oposades, pot ser-ho.
Qualsevol que haja incomodat a un entrevistat en recordar-li que les preguntes cal contestar-les perquè la informació és un dret, pot ser-ho. Qualsevol que haja desestimat un gran titular per anteposar primer l’ètica que l’impacte enganyós d’una veritat a mitges, pot ser-ho. Qualsevol que haja sabut rectificar públicament una errada com a comunicador restablint allò que calia per ajustar-se a la realitat, pot ser-ho.
Qualsevol que haja estat silenciat per una institució per plantejar qüestions massa incòmodes, pot ser-ho. Qualsevol que abans de publicar o seure davant un micro haja cuidat les paraules per no victimizar els qui ja ho han estat o haja rebutjat la imatge innecessàriament escabrosa, que tant de morbo generaria encara que sense aportar res més a eixa realitat, pot ser-ho.
Realment, és ben senzill. Qualsevol pot ser periodista… L’únic problema, però, és que sense periodistes, no hi ha periodisme de qualitat. Este és el missatge que la Unió de Periodistes Valencians també ha volgut comunicar hui.
Manifest de la Unió de Periodistes Valencians:
“Acabem d’assabentar-nos de nous acomiadaments en els diaris Informació, El Mundo i Llevant, tres mitjans que han decidit presentar un ERE amb l’excusa de les pèrdues econòmiques per la pandèmia. Recentment hem hagut de lamentar també el tancament de CV Radi o acomiadaments en La Razón. Ara bé, la crisi que sofreix el sector no és puntual, sinó que ve de molt lluny.
Les plantilles de les redaccions ja van quedar minvades amb la crisi econòmica que es va iniciar en 2008. Però és que actualment estem assistint a una altra onada d’acomiadaments de periodistes que va començar en 2019 amb el tancament de Llevant de Castelló i el Diari La Veu. Després arribarien més retallades de plantilles en Llevant, Superdeporte i El Mundo, a les quals es van afegir més acomiadaments a les Províncies i Informació i de tants altres professionals de mitjans locals. I tot això, abans que arribés la pandèmia.
Perquè va arribar la pandèmia i, llavors, els problemes van explotar. El periodisme va ser declarat una activitat essencial precisament perquè la informació és un servei públic, i més quan estem en un moment de proliferació de faules i ‘fake news’ que posen de manifest el greu perjudici per al sistema democràtic i la cohesió social. El dret a la informació és un dret constitucional. No ho oblidem.
No obstant això, la paradoxa del periodisme és ser una activitat essencial i, al mateix temps, un dels sectors més colpejats per la crisi sanitària i econòmica derivada del coronavirus. Pràcticament tots els mitjans de comunicació valencians han aplicat un ERTE en este 2020. És a dir, mentre els professionals de la informació havien de sortir al carrer durant el confinament -exposant la seua salut quan ni tan sols hi havia màscares-, les empreses retallaven les seues nòmines i, en teoria, la jornada laboral. Tots sabem que és mentida, perquè en molts casos s’han treballat més hores que mai i en pitjors condicions, teletrebalalnt moltes vegades sense els recursos suficients. Per no parlar dels autònoms, molts dels quals s’han quedat directament sense treball per la cancel·lació de col·laboracions per part de les empreses periodístiques.
A tot això hem de sumar les limitacions al treball periodístic que hem sofert i continuem sofrint per part de les institucions, empreses i organitzacions. Les mesures sanitàries són la nova excusa per a restringir les cobertures informatives de tota mena d’actes. Amb la generalització dels pools tenim menys pluralitat informativa i, sobretot, més propaganda. Sense el control i la fiscalització dels periodistes, el que queda és mera propaganda. Esta és la realitat que s’amaga darrere dels qui s’alegren de la crisi dels mitjans i, fins i tot, dels acomiadaments de periodistes.
Estem assistint al desmantellament sistemàtic de les redaccions, que a més s’està produint en paral·lel a l’augment de la precarietat dels periodistes freelance, autònoms o falsos autònoms. Periodistes sense contracte i que moltes vegades ni arriben als ingressos d’un salari mínim interprofessional. Precarietat que s’estén, per exemple, als treballadors i treballadores de les productores audiovisuals, a pesar que moltes estan treballant per a la televisió pública valenciana. Estem, per tant, davant un fenomen perillós i transversal que afecta a tot el sector, i que ja està deixant sense cap opció de futur als centenars de periodistes que cada any es graduen en les universitats valencianes.
En conseqüència, exigim a les empreses periodístiques que patim el devessall d’acomiadaments. Si quan estes empreses demanen ajudes públiques als governs, ho fan amb l’argument que sense periodisme no hi ha democràcia, hauran de reconéixer que sense periodistes no hi ha periodisme… ni periodisme de qualitat. Dir el contrari és mentir a la societat, en un moment precisament on s’està demanant el pagament per continguts.
I al Govern valencià, li demanem un pla d’ajudes públiques específic per a un sector tan essencial i fonamental com a particular. Les ajudes han de servir per a garantir la pluralitat informativa i enfortir el sistema mediàtic valencià, però han d’estar necessàriament lligades al manteniment dels llocs de treball. Els diners públics no poden servir per a acomiadar periodistes.
Volem solidaritzar-nos amb tots els treballadors i treballadores acomiadats. Assistim al desmantellament del sistema comunicatiu valencià, pràcticament al seu enterrament. Hem guardat un minut de silenci simbòlic, però hem de buscar ja solucions urgents o només ens quedarà lamentar-nos quan siga tard.
Ara fa una dècada assistim al desmantellament del sistema financer valencià. Ara, assistim a l’empobriment progressiu de l’ecosistema comunicatiu valencià. Este és un problema que concerneix especialment als professionals de la comunicació, però que afecta també el conjunt de la societat valenciana. Perquè una societat sense un ecosistema comunicatiu plural és una societat més pobra”.
