Fins a quan els països “civilitzats” seguiran impassibles, sense actuar, davant la guerra genocida de Síria? Quants milers i milers de xiquets, dones, ancians i ancianes, han de morir davant les bombes i míssils dels russos i el dictador Bashar al-Asad perquè les poblacions occidentals: estudiants treballadors/as, intel·lectuals…, diguen, PROU!?
Les fàbriques de la mort continuen la seua implacable producció d’armament, per a seguir assassinant innocents i engreixar els interessos espuris dels quals governen el món. Quants beneficis donaran els morts, que ningú vol parar les guerres, quan resulta molt més fàcil no declarar-les. Però el negoci és el negoci, aqueixa és la trista paradoxa inhumana.
On estan les manifestacions de protesta pels quasi un milió de crims de lesa humanitat que s’han comés i se segueixen cometent en aquest segle XXI, per a frenar en sec aquestes guerres d’anihilaments massius? Tanquen les portes, que no entre la pudor de carn cremada i a cadàvers descompostos, que no entre ni un ofegat, ni una xiqueta violada!, estem fora de perill…?
On la filosofia, l’economia compartida, els “demòcrates” de tota la vida, la “progressia”, els sindicats “obrers”, l’església, els papes… S’amaguen tots després de les urnes? Les urnes plenes de paperetes ja no és suficient per a justificar les covardies sobre els passamans ensangonats dels sistemes absoluts actuals en guerra: armes, armes, bombes, canons, míssils, franctiradors, Bashar, Putin, Trump…!, pobres sirians, afganesos, iraquians. Tenien un somni, ni tan sols els permeten somiar. Armes, armes, en cada ungla, en cada dent; vegeu que succeeix quan la pólvora es ven des de la CASABLANCA a qualsevol tarat indocumentat: I no fem gens!
On estan? On estem? On està aqueixa nova política que volia connectar amb la “gent”? O aqueixa altra marca blanca, de tan blanca invisible? On el socialisme “obrer i unit”, que solament parla i parla i parla, sense dir mai gens que puga convéncer a les majories, cada vegada més abandonades per les polítiques d’aquests partits incolors.
A Síria moren xiquets i xiquetes, mentre els escandalosos negocis d’armes ocorren i ací no passa gens, excepte el dolor i la mort. Que silenci!, quan són els pobres els que moren en països assetjats pels “senyors de la guerra”. Que hipocresia més lunar i llunyana, submergida en la més absoluta indiferència. Solament es mouen algunes ONGs, finançades pel poble solidari i enganyat. Avui són ells/as, no oblidar-ho, demà ens tocarà a nosaltres/as.
