Bertold Brecht va dir en una ocasió que “costava més esforç ser dolent que bé”. Tal vegada per açò, ser dolent, s’ha convertit en l’ocupació millor pagada. També és de Brecht aquesta frase memorable: “Els pobres s’alliberaran el dia de Sant Mai”. Corrosiva sentència del poeta alemany, fins ara encertada…i que m’agradaria, que un dia s’equivocara i ho cridàrem Sant Sempre.
El treball és una transfusió inútil que el temps inocula en les nostres venes, alguns s’alliberen d’aqueix vampir pertinaç, els produeix una espècie d’al·lèrgia, que es passa amb la cervesa: a qui no li agrada la bona vida mullada amb llúpol.
Els jubilats estan al sol o a la pluja, manifestant-se aquests dies per unes demandes considerades properes al just. Aquests avis i àvies van treballar de valent durant la llarga postguerra i van construir els fonaments que van aconseguir un futur viable, anhelat i democràtic per a les generacions posteriors. La “pujada” salarial del 0,25% és una burla, una mofa i un malnom, per a aquestes persones que van fer tant pel desenvolupament social i econòmic del nostre país: Què ha ocorregut amb els diners que rajava desbordat pels rius econòmics des dels “feliços” vuitanta al dos mil? Per què no es va pagar llavors el deute nacional a Europa, consentint-se que ascendira a més d’un bilió d’euros, que ja no podem pagar ni els interessos? Quin avenir tenen les persones en edat de treballar, sense un treball estable i assegurat, o en l’atur permanent? Qui van a cotitzar demà? Qui van a cotitzar avui…?
Les idees més senzilles són les que mai volen dur a terme “els nostres representants”, simplement perquè no costen diners, o és molt barat, per açò prefereixen fer les coses més difícils i més “cares” perquè sobrevinga la ruïna econòmica i amb ella la “crisi” permanent, perfecta excusa per als governs amb la finalitat que la” pobresa” produïda es mantinga, i així poder “justificar” que no hi ha pasta per a la plebs anciana, ni per a apujar els salaris escorreguts al màxim, ni per a solucionar el futur, que no tenen, dels nostres joves…, però sí que hi ha diners per a la policia, no caldria sinó: l’ombra és sempre negra, encara que li dónes deu capes de colors.
Treballar és cruel, i molt més si ho fas sense vocació, per mera supervivència 10 hores al dia, i amb un sou que et fa tan infeliç com l’ofici al qual t’obliga la teua dignitat com a ésser humà. Necessitem una clau per a obrir la porta a un nou món, perquè el món que tenim de polítics del cigró és dolent de solemnitat; aqueix és el principal problema: uns polítics al servei dels rics i molt rics i en contra de les reivindicacions dels pobres i molt pobres. Tot un arsenal d’impediments i dics, posats en contra de qualsevol moviment popular dels ciutadans i ciutadanes que intenten portar a la pràctica el seu malestar, manifestant-se en massa pels carrers públics tractant d’aconseguir unes vides dignes. Ja n’hi ha prou de polítiques confuses, les nostres, les del carrer, són clares i diàfanes! Ens falta, unificar totes les demandes en una sola.
