3:46 pm - Thursday, 6 August 2020

El trienni de plata (1): Com es va gravar en 1972 el «Pam pam orellut», himne del Castelló

- Publicidad -Reciplasa

El Pam pam orellut s'havia compost durant la presidència de Juan Bautista Traver Tomàs, en la temporada 1940-41 quan es va aconseguir el campionat de la Segona Divisió i el primer ascens a Primera.

SaguntaEscena
Borriana
GVAEconomia
- Publicidad -

El més llegit

L’Ajuntament publica una recopilació dels articles periodístics de Carles Salvador

Vicent Pitarch, Lluís Meseguer i Jaume Garcia arrepleguen l'obra del mestre de Benassal divulgada en quatre diaris castellonencs.

Les Juntes de Districte exerciran el control en l’execució dels pressupostos participatius

La Comissió Permanent de Participació Ciutadana i les Juntes seran informades contínuament del compliment de les obres.

Troben ceràmiques en el Torrelló del Boverot d’Almassora després de 16 anys

Trobades noves restes de ceràmica i ossos en el jaciment del Torrelló d'Almassora. Les excavacions permetran datar amb exactitud la construcció de la muralla que envolta l'assentament.

La llista dels morosos de la província de Castelló amb Hisenda

Aquesta es la llista de morosos publicada pel Ministeri d'Hisenda, hem triat només els que corresponen a la província de Castelló.
AVL

En la temporada 1967-1968, a la presidència del Castelló va accedir Emilio Fabregat, un empresari d’èxit, molt ben relacionat amb el president Bernabeu, del Real Madrid. I uns anys després, al novembre del 1970 l’exfutbolista francés Lucien Müller va iniciar la seua carrera com a entrenador en el Castelló, encara en Segona Divisió. S’iniciava el camí que acabaria amb el retorn dels albinegres a la Primera Divisió, durant un període que va durar de l’estiu del 1971 al del 1974 i que proposem anomenar trienni de plata.

El 9 de juliol de 1971, quan el club encara estava en Segona Divisió, es va produir un fet transcendental per a la història del club de la Plana. Després de les gestions del president Fabregat, el Reial Madrid va cedir al Castelló el jugador Juan Bautista Planelles, natural de Borriana. El Madrid havia fitxat Planelles encara juvenil, que havia debutat en el primer equip amb 18 anys, quan va marcar, de cap, el segon gol de la victòria madridista enfront del València, en la final de Copa del 1970, jugada al Camp del Barça.

Aquell mateix 1970, Planelles es va convertir en el jugador més jove que ha debutat i ha marcat un gol amb l’equip blanc, abans de Raúl, en la Copa de Europa, contra l’Olympiakos de Nicòsia. I el 1971 va endossar un trio de gols, un hat-trick que en diríem ara, a l’Hibernians FC de Malta, en la Recopa. Però Planelles sempre va ser vist com un suplent al vestidor blanc. El joc d’un futbolista tan tècnic com Planelles, còmode de mitja punta o de davanter, va créixer i es va desenvolupar en l’equip albinegre, amb la col·laboració d’un grup de bons futbolistes. Jugadors de mèrit com Tonín, com Cayuela, com Clares, com Leandro, com Félix, o com Del Bosque, ja en Primera, van ser fonamentals per a fer brillar el joc del borrianenc. Planelles va ser el líder del Castelló i un ídol per a l’afició albinegra.

Aquella temporada memorable del 1971-1972 va fer possible el retorn del club a la Primera Divisió, després de 25 anys d’absència. Cada efemèride necessita emocions compartides, un cant col·lectiu, i curiosament el Castelló no tenia cap registre sonor de l’himne del club. El Pam pam orellut s’havia compost durant la presidència de Juan Bautista Traver Tomàs, en la temporada 1940-41 quan es va aconseguir el campionat de la Segona Divisió i el primer ascens a Primera. En 1972, el singular locutor Txenxo, Crescencio López Del Pozo, que era dipositari de la partitura original d’aquella obra, va convéncer Paco Vicent, Quiquet de Castàlia, per iniciar les gestions per a enregistrar l’himne del Castelló en cinta magnetofònica. L’himne albinegre té doble paternitat, la música és del mestre Eduardo Bosch, que va ser subdirector de la Banda Municipal de Castelló, i la lletra en castellà és de Vicente Andrés. Es tracta de dos quartets de versos de vuit síl·labes els versos parells i de nou els senars.

El Pam pam orellut mai no s’havia enregistrat amb instruments i veus. N’existia només una versió gravada pel dolçainer José Maria Illescas i el tabaleter Vicent Bacas, Xamberga, que Txenxo va utilitzar molts anys per ambientar les retransmissions dels partits a Ràdio Castelló. Als diumenges de la dècada dels quaranta, justament quan es va compondre l’himne, no era estrany sentir-lo interpretat, als intermedis de les representacions escèniques, per l’orquestra del Teatre Principal, dirigida per Josep Garcia o pel mateix autor de la música, Eduardo Bosch, per celebrar amb goig alguna victòria del Castelló.

Però per a fer un registre sonor calien veus i músics. La murga típica Fadrell Camp, creada a l’abril del 1972 pel músic Josep Gargori Vicent -com a director-, per Miquel Soler, subdirector, i pel mateix Francesc Vicent, Quiquet de Castàlia, va fer possible aquell registre. La murga es va plantejar com una recuperació d’una tradició de l’antiga festa de Carnestoltes, que llavors no se celebrava per prohibició governativa. Des del programa Castelloneries, que dirigia Quiquet de Castàlia a Ràdio Castelló, es van promoure i difondre les activitats del grup de cant i animació que pretenia ressuscitar la tradició de les cançonetes d’actualitat, amb un punt de crítica. Les teles coloristes per a la vestimenta de les bruses i pantalons dels murguers van ser proporcionades pel senyors Bernat i Grangel, de Tejidos el Metro (carrer Colon, 45), i el barret canotier va ser subvencionat per la Cafeteria Virgínia, de la Porta del Sol. El grup va fer com una mena de primera prova en públic, pels carrers de Castelló, el darrer dissabte de maig del 1972, participant en les tradicionals serenates de ronda, vora el domicili d’amigues i esposes.

Portant com a estendard la senyera de Castelló, la murga Fadrell Camp va formar part del sector costumista de la processó del Corpus Christi, l’1 de juny del 1972, entre els grups tradicionals (cavallets, nanos, arets, i gegants). Les lletres humorístiques i les cançons de la murga -creades per Marçal Vicent, Josep Gargori i Joanet Algueró- van ser mal vistes llavors per les autoritats del règim polític i per un sector de gent. Una extensa carta al director, publicada al diari Mediterráneo, va comparar «tan deplorable espectáculo» amb «la mesnada de ebrios escoceses que días antes habían dejado huellas en Barcelona». L’autor de l’escrit es referia als incidents produïts en la final de la Recopa d’Europa del 1972, que es va jugar al Nou Camp. El Glasgow Rangers va aconseguir el seu primer títol europeu després de derrotar a la final el Dinamo de Moscou, el primer equip soviètic que arribava a una final continental. Els incidents protagonitzats pels seguidors escocesos durant el partit (amb diverses invasions de camp) i després (invasió final i incidents a les graderies, a l’exterior de l’estadi i a la ciutat) van restar protagonisme a la final. El Dinamo va demanar la repetició del partit i al final es va decidir que l’equip escocés conservara el títol, però el Rangers va rebre com a càstig no participar en la següent edició de la Recopa. Cal dir que l’autor de l’article també va reconèixer –«por desgracia»– una general opinió positiva: «el paso de la Murga era celebrado jocosamente». Entre unes altres consideracions, l’indignat ciutadà Fernando Salvador demanava, a l’estil polític de la dictadura franquista, que les autoritats «pongan veto a las actuaciones de la desdichada Murga, improcedentes e inadecuadas».

El director del grup, Josep Gargori, va respondre amb una altra carta del director, «¡Sí a la Murga!», publicada al Mediterráneo de l’endemà. La rèplica reincidia en la referència a la tradició i emprava un to irònic contra les opinions del veí que es permetia pontificar: «Verdaderamente, no sospechábamos que, al resucitar una vieja costumbre popular –nacida de lo más íntimo del pueblo castellonero– íbamos a merecer, por parte de nadie, tal granizada de despreciativos salivazos, […] pronosticando sobre nuestros frágiles sombreros de paja “murgueros” el torrente apocalíptico de todos los rayos del averno».

Aquell singular col·lectiu va ser protagonista d’un acte important per a la trajectòria del Castelló en l’any 1972, quan es complien les noces d’or de la fundació del club. El dilluns 29 de maig del 1972, quan l’equip albinegre encara estava lluitant per pujar a Primera Divisió, els membres de la murga Fadrell Camp van enregistrar per primera vegada, als estudis de Ràdio Castelló, l’himne del Club Esportiu Castelló, Pam pam orellut. Aquella gravació es va realitzar al principi de la setmana de l’últim partit d’aquella lliga 1971-72, celebrat el dijous 1 de juny, festa del Corpus Christi, que va acabar amb el triomf de l’equip albinegre a Castàlia per 2 a 0 enfront del Mallorca.

Emilio Pérez González, director de Ràdio Castelló, va cedir els estudis de l’emissora, llavors integrats en l’edifici del Teatre Principal, al carrer de Moyano, 1, a les esquenes el Teatre Principal, perquè els cantants i els instrumentistes pogueren assajar a les nits. Després de diverses sessions preparatòries, les veus del cor masculí de la Murga típica Fadrell Camp i alguns músics de la Banda de la Creu Roja, sota la direcció de Josep Gargori Vicent, autor també de l’adaptació musical, van fer l’enregistrament definitiu. La versió per a solista i grup instrumental va ser interpretada pel baríton Miquel Soler i Barberà, gran aficionat albinegre. Encara se’n va enregistrar una tercera versió, purament instrumental, només amb la banda, formada per Joan i Vicent Bayarri als saxofons alts, Vicent Sos al saxofon tenor, Francesc Orts i Vicent Vaquer a les trompetes, Samuel Aragón al trombó, Joan Sàbat al piano i Miquel Ibáñez Alicart al contrabaix. El treball va ser realitzat pel tècnic Manuel Bueso.

I a la vesprada d’aquell dia d’estrena oficial de la murga Fadrell Camp al Corpus es va jugar el partit transcendental. La tensió d’aquella jornada explica les errades del davanter Leandro, que va fallar al primer temps dues ocasions claríssimes de gol. Aquelles opcions van ser fruit del joc constructiu del Castelló, enfront d’un Mallorca defensiu que només esperava aprofitar algun contraatac. En la segona part van arribar les joies. Cal destacar la qualitat tècnica de la jugada, realment magistral, del primer gol. Al minut 12 es va produir una falta que va ser llançada, lluny de l’àrea contrària, des del mig del camp, per Cela, amb un xut de mitja paràbola perfecta, mentre la defensa mallorquina es quedava immòbil, i Planelles, amb un increïble salt, rematava de cap al fons de la porteria de Vallespir.

El públic, emocionat, com en una apoteosi, va envair el camp per abraçar Planelles. El jugador de Borriana ha explicat que va dir a l’entrenador Müller que marcaria de cap, perquè el divendres anterior li havien tret l’ungla del peu dret i no podia xutar.

El segon gol va arribar al minut 22, de córner, obra de Tonín, i també va ser una demostració de l’habilitat i força del colp de pilota del jugador almassorí, que el porter del Mallorca no va saber controlar. I el públic va tornar a envair la gespa de Castàlia, en estat de deliri. Van ser dos gols que van produir una emoció fora de sèrie, i que demostraven dues grans virtuts albinegres, la qualitat tècnica i la intensitat. El Castelló va acabar subcampió de la Segona Divisió i va aconseguir l’ascens a Primera.

En el registre sonor del Pam pam orellut només hi va haver un gran entusiasme. Ningú no va cobrar res per aquella entranyable iniciativa. Aquell esforç planificat per Txenxo i per Quiquet de Castàlia tampoc no va ser ajudat ni agraït mai per la junta directiva presidida per Emilio Fabregat, ni per ningú. Però el silenci sepulcral i el meninfotisme no van ser obstacles per a l’èxit de la difusió immediata, a les ones radiofòniques i al mateix Estadi Castàlia, d’aquella petita gran obra. La iniciativa va fer possible que el Club Esportiu Castelló, en el seu retorn a Primera Divisió, després de 25 anys, disposara de música pròpia i reproduïble constantment, i fins ara mateix.

A més, la murga Fadrell Camp va popularitzar cançons com El del bombo mos festege, Els veïns d’esta parròquia, Està en la Porta del Sol, Mi carro (versió castellonenca de la cançó de Manolo Escobar), Si no vols pols fuig de l’era, Què és lo que passe? (on es cantaven coses com ara: «Si les festes són per al poble, el poble només són quatre») i l’himne del Centre Excursionista de Castelló. Per acompanyar aquestes cançons, interpretades coralment, s’empraven instruments com el bombo, els platerets de llanda i les flautes de canya o plàstic.

Des de la Junta Central de Festes de Castelló es va «oblidar» la invitació a la murga Fadrell Camp per a participar en la desfilada final de la Magdalena dels anys 1973 i 1974. Sense suport oficial, sonada va ser la presència de la murga en la desfilada de la Magdalena del 1973, amb alguns dels seus membres amb bicicleta i cantant «És la cançó de la Junta Central», al so de la melodia de la marxa fúnebre de Chopin. La darrera actuació a Castelló d’aquesta murga es va celebrar la nit del 27 de juny del 1974, en les festes de Sant Pere del Grau, al pati del col∙legi Elcano. Allí va oferir les seues cançons després d’una representació de sainet. Va ser un acte presidit per Pilar Gómez Bellés, reina de les festes de Sant Pere, i la seua cort d’honor.

En una època de règim polític dictatorial, les propostes satíriques i crítiques, per exemple contra els despropòsits urbanístics o contra alguna autoritat, s’expressaven públicament amb dificultats de diversa mena. El mateix Francesc Vicent va escriure el 1990 un article de balanç sobre la murga: «No va ser fàcil, doncs, la vida del grup al qual, quasi subtilment, els mitjans oficials addictes al poder que dominava tot l’aparell localista tancaven sistemàticament les portes». Per desgràcia, el reconeixement del Club Esportiu Castelló a la murga Fadrell Camp tampoc no va arribar mai.

Esta publicació està disponible en : Valencià

També te pot interessar

Últimes notícies

Borriana contracta a quasi 100 aturats del sector agrícola a través del SEPE

Els 15 oficials i 79 peons han començat hui els treballs de neteja, adequació o millora de diferents punts del terme municipal.

Onda honra al Santíssim Salvador amb totes les mesures preventives

L'alcaldessa d'Onda, Carmina Ballester, ha presidit la Missa Major que s'ha celebrat este matí, amb aforament limitat, i que els ondenses han pogut seguir per les televisions locals.

Ribó demana incloure el canal d’accés ferroviari a València en el “Pla Marshall europeu”

En una carta al ministre de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, també li demana concreció sobre les aportacions al transport urbà de València.

El PP lleva la reforma de la Plaza del Ayuntamiento a la Real Academia de Bellas Artes y al Consell de Cultura

Denuncian que las intervenciones realizadas como el mobiliario con los maceteros instalados no están a la altura del valor arquitectónico y protección patrimonial de edificios como el propio Ayuntamiento.

Augmentaràn els habitatges cedits a víctimes de violència de gènere

El director general d'EVha i la subdirectora de gestió es reuneixen amb la directora general de l'Institut de la Dona.

Alló més llegit

Esta publicació està disponible en : Valencià