Els homes, les dones, les famílies, els clans, les tribus…, sempre han estat viatgers, des que van abandonar la seguretat arborícola dels boscos i van començar a caminar alçats. No existeix un racó sobre la superfície de la terra, inclòs illes, que l’homo sapiens no hi haja hollado amb els seus peus nus o calçats. Els primers “turistes” van sortir d’Àfrica fa uns dos milions d’anys i es desarramaden per Europa, Àsia, les dues Amèrica i Oceania. Des de llavors la humanitat no ha cessat de viatjar, per les raons que anassen: Treball, gana, guerres, o desitjos d’expansió i conquesta.
Actualment, “el mico vestit”, segueix migrant per les mateixes raons de sempre, més una afegida i relativament recent: el viatge turístic en massa, per conéixer altres costums, altres menjars i altres espais, visitant museus, esglésies derruïdes, catedrals i restaurants, aquests últims, que hi ha a tot arreu, són els més visitats. D’aquesta manera, els llocs turístics es converteixen en “mogudes” contínues de gent trotant per tots costats i vèrtexs dels carrers estrets i barris laberíntics, per on els trens humans transiten com si procedissen d’altres planetes: les platges, on el mar és una boca horitzontal que avança amb set de terra i ciment, són envaïdes i escurades per famolenques pells que volen ser bronzejades, cremades i socarrades pel sol i la sal. Els barris antics també és atibaquen de vianants externs, on les memorables borratxeres turístiques es posen en “valor”.
Però mireu en perspectiva, per tota la costa mediterrània, hem encastat en les faldilles de les seues verdes muntanyes, propers al mar, les cases a martellades, creant un “bell paisatge” urbanita dantesc i deformador de la naturalesa: tot el que turísticament es valora, acaba desvalorant-se en si mateix…, això és el turisme sostenible, destrossar l’entorn i espletar-ho per a l’enriquiment d’uns pocs?
Cada vegada véns més turistes i ho ovacionem com un èxit sense precedents; cada vegada hi ha menys aigua, menys sorra a les platges i uns transports col·lectius cada vegada més pèssims. No creuen que a qui s’ha de valorar és a l’ésser humà? L’aigua neta, però els diners embruta per molt que et dutxes, i en nom dels diners no es poden arrasar i deixar podrir-se uns paisatges, una agricultura, que necessita cures, aigua i mans per treballar-la amb manyaga, i alhora servir per a conservar les tradicions; , “que donaran en el mar”. Perquè la vida també se’n va amb l’aigua. El turisme viatger ha de ser una altra cosa menys prosaica, per intercanviar costums, anhels i barata d’idees, travant amistat entre pobles, sent respectuosos amb el medi ambient i les seues gents. Un turisme menys massificat i banal, que contemple la diversitat històrica i no passada de llarg per uns entorns, tal vegada únics, que han de seguir conservant-se.
