Una jutgessa de València obliga el banc a pagar un impost hipotecari del 2006

La jutgessa condemna a l'entitat de crèdit a fer-se càrrec de més de 2.000 euros que la clienta va desemborsar en concepte de despeses notarials, de gestoria i registrals

Vista d'un aparador d'una immobiliària. EFE/Arxiu

El Jutjat de Primera Instància número 25 bis de València, especialitzat en la resolució de litigis sobre clàusules abusives en escriptures hipotecàries, ha dictat una sentència en la qual obliga al Banc Santander a reintegrar a una clienta l’import de l’impost d’actes jurídics desemborsat en una contractació d’hipoteca de fa dotze anys.

Segons consta en la sentència, facilitada per Aliter Advocats, la jutgessa condemna a l’entitat de crèdit a fer-se càrrec de més de 2.000 euros que la clienta va desemborsar en concepte de despeses notarials, de gestoria i registrals, a més del citat impost.

La jutgessa Pilar Navarro, que exerceix labors de reforç en el citat jutjat, esmenta que la demandant coneixia les sentències 147 i 148/2018 del Tribunal Suprem en les quals es recull que el prestatari de l’ITPYAJD és el subjecte passiu de l’impost i exposa que, malgrat la intenció de la part demandant de desistir de la reclamació en l’acte del judici, ella es va oposar i no el va acceptar “per no estar contemplat el desistiment parcial en el nostre ordenament jurídic”.

La jutgessa afig que “aquesta situació s’ha vist alterada després de la sentència de la Secció Segona de la Sala Tercera del Tribunal Suprem, 1505/2018, del 16 d’octubre, en la qual es fixen criteris interpretatius contraris a la doctrina anterior d’aquesta mateixa Sala, determinant que el subjecte passiu de l’impost és el prestador, i no el prestatari”.

Exposa, a més, que “davant el radical canvi de doctrina jurisprudencial” es va celebrar un ple en el qual “es va anticipar mitjançant nota informativa, en data 6 de novembre de 2018, que s’havia acordat mantindre la doctrina anterior a la referida sentència 1505/2018, anunciant una resolució que hui dia no ha sigut pronunciada”.

Per tot això, la jutgessa cita jurisprudència que recull l’obligació del pagament d’aquest impost per part del banc, exposa així mateix que “el criteri establit pel Suprem en la sentència 1505/2018 no ha sigut contradit per resolució judicial alguna (únicament existeix una nota informativa) i que la voluntat del legislador (el Govern) es manifesta en el Reial decret llei 17/2018, cal concloure que correspon el pagament del IAJD al prestador, que en aquest cas haurà de reintegrar el seu import al prestatari”.

L’advocada de la demandant que ha obtingut aquesta sentència, María José Alamar, ha destacat a EFE la “valentia jurídica” de la jutgessa, que al seu judici deixa clar en la sentència que “la jurisprudència actual és la que hi ha, existeix jurisprudència suficient que diu que ha de pagar el banc” i a més es refereix a la voluntat expressada pel Govern, “que està clara”, en el sentit d’obligar les entitats financeres a fer-se càrrec d’aquest impost en les noves hipoteques.

Alamar admet, no obstant això, que: “lamentablement, no podem garantir als nostres clients que aconseguirem que els bancs es facen càrrec del pagament d’aquest impost”, encara que insisteix que “aquesta sentència és una fita, perquè dóna una bolcada a un tema que semblava tancat”.

“Hi ha jutges valents que interpreten l’actualitat, la jurisprudència i la legislació, i arriben a conclusions diferents”, ha conclòs.