“Una de la Vall” per Santiago Calaforra

Isabel Bonig va ser aclamada per milers d’afiliats del Partit Popular el passat diumenge com a líder única i indiscutible del partit en un congrés que alguns avaluaven com a un formalisme senzill, el que està clar és que no ha sigut tan fàcil el congrès com el camí per a aconseguir-ho. Però la pregunta real és: Qui és Isabel Bonig?

“Una de La Vall”, va ser la primera definició que vaig sentir d’Isabel quan van fer públic que seria la consellera on jo treballava com a administratiu en la Direcció Territorial de Medi Ambient. No podia ni pensar que anys després aquella novençana consellera seria qui prendria el timó del vaixell popular en el seu pitjor moment i que aquell vaixell tindria tants forats que l’aigua començaria a sortir ja per la coberta i a alguns els arribaria al coll.

Bonig no pareixia una gran promesa en eixe moment, en una conselleria nova, va arribar després de la mort de García Anton i el pas fulgid de Cotino, s’esperava amb l’arribada de Bonig un període d’estabilitat, sense més rebombori. Ara bé, amb l’enfonsament electoral del PP en la Comunitat Valenciana en 2015 i les visites de la UDEF i la UCO a Conselleries i Ajuntaments valencians pareixia que tota l’estructura podia afonar-se com un Titànic, (malgrat ser el malnom que va posar Bonig a la coalició del Botànic) i que per a molts era el senyal d’escampar per si els arrossegava el corrent.

Alberto Fabra va reconèixer la derrota i va deixar el timó, un timó que va agafar a meitat legislatura, en una majoria absoluta i amb els primers casos de corrupció cridant a la porta del Palau de la Generalitat. Ara la situació era ben diferent, si calia escollir entre aquells que estigueren disposats a ser increpats per la corrupció del seu partit i a més no hi tingueren cap irregularitat en el seu expedient potser havia sigut més fàcil cercar una agulla en un paller. Però Isabel Bonig estava disposada a fer-se càrrec d’un partit on havia de fer-se valdre no sols com a líder de l’oposició, sinó de cara a aquells que no l’acceptaven com a tal.

Puny de ferro i guant de seda

Isabel té en les dues cares de la seua personalitat la mà esquerra en seda per a fer una política de proximitat amb els valencians, per tal de tindre un gest més humà que polític amb tots aquells desencantats del partit que no volien saber res més dels populars després de veure’s saturat de titulars de televisió amb Gürtel, Púnica, Taula, etc. Però Isabel en aquests dos anys s’ha vist necessitada de controlar a alguns càrrecs electes amb puny de ferro, gent que pensava que estaven per damunt dels interessos dels qui els van votar, és a dir, gent amb el cul fet a la trona.
Una combinació d’ambdues s’ha vist forçada d’utilitzar a l’hora de negociar amb Gènova: si amb el guant de seda oferia la seua col·laboració a Madrid, amb l’altra ha demostrat que no anava a callar davant les injustícies, Bonig ha reclamat “justícia amb aquesta terra” a Rajoy davant milers d’afiliats, castigar a la Comunitat pels delictes d’alguns no és cosa que Bonig haja de consentir, i el galleg no vol tornar a trobar-se amb una altra valenciana que li recorde que part del seu tron li ho deu als vots valencians.

Molta gent en la província de Castelló defineix La Vall d’Uixó com una terra de gent lluitadora, gent que lluita des del trenc d’alba per a guanyar-se el pa amb la suor del seu front i gent que lluita pels seus drets i pel seu poble. No hi ha dubte que en la lluita que ha fet fins ara, i en la que l’espera és “una de la Vall”.

Santiago Calaforrahttps://www.facebook.com/santiagocalaforra/
Director d'Actualitat Valenciana. Fill de dos mons: valencià i castellonenc, en les venes tinc el rotllo i canya però amb el cor encés en flama.
CatalàEspañol