El Levante trenca la seua mala ratxa i el Valladolid trau el cap al descens (2-0)

El Levante torna a somriure i posa distància amb la zona baixa de la taula.

Despunta la segona volta de la competició de lliga i cadascun dels partits disputats adquireix un sentit titànic davant el caire i la rellevància que presenten. Res sol ser definitiu encara, però tot comença a ser aclarador, malgrat la distància que es pressuposa amb el final del calendari. I no és una paradoxa. Ni tampoc un contrasentit. Una cosa així va esdevindre en el Ciutat de València en la cita que va reunir el Valladolid i al Levante amb el VAR capitalitzant l’atenció mediàtica. La victòria cotitzava a l’alça en territori.

Succeeix que en els últims temps els equips que conformaven el vagó últim de la taula en la màxima categoria van donar símptomes de redempció amb la suma de punts i de triomfs considerables. El fet no és aleatori. Les distàncies han minvat de forma considerable per a estrényer la classificació. Ningú està a resguard de contingents inesperats, màximament en un espai tan cainitai aclaparador com la Primera Divisió. D’ací el preu dels punts oferits en el feu del barri de Orriols en l’envit que estrena el segon capítol de LaLiga Santander. En aquest escenari es van reptar dos clubs que tractaven de reorientar les seues destinacions després d’allunyar-se de la victòria.

El campionat ofereix, de manera puntual, confrontacions d’aquest calat que emfatitzen la seua conquesta. No són concloents, però l’esquadra vencedora ix de la pastura reforçada espiritual i anímicament. La prèvia de l’envit vinculava a dos blocs que comparteixen emocions en la competició. Eren dos adversaris amb idees i metes antagònica condemnats a jugar-se la vida en noranta minuts heroics. El Levante posa llegües amb el descens. La supervivència en l’univers de la Primera Divisió ofereix partits replets de tensió. No són exemples de bellesa. El drama és inherent a tot el que comporta la disputa del duel. La tragèdia conviu amb la felicitat. Va esdevindre en l’epifania de la represa. El Ciutat es va veure embolicat en el silenci més devastador després del gol del Reial Valladolid. Res semblava presagiar un desenllaç semblant després de la diana blanquivioleta. El col·legiat va marxar al centre i els dos equips semblaven disposats a reprendre la batalla des de les trinxeres

No obstant això, tot va canviar. A instàncies del VAR, l’àrbitre va invalidar el gol forà. El Ciutat va xisclar ungit per l’emoció. Tan substancial és marcar com evitar els gols en la teua pròpia porteria. Les hosts de Paco López van solucionar una trobada, que havien subratllat en roig, en els minuts finals de cada episodi. Va volar Coke per a dominar una rosca que havia eixit de les botes punyents de Rochina. El defensor té vocació de davanter quan s’endinsa pels dominis defensius del seu rival. Ho va demostrar fa escasses dates en Orriols per a rescatar una igualada que s’escapava davant el Girona i va repetir davant el deliri de la graderia granota quan moria la primera part.

Coke és un tipus compromés que cala en l’imaginari de la massa social blaugrana. Els seus partits reforcen aquest pensament. La seua implicació sobre el camp és inqüestionable. Succeeix que té ascendent en les catacumbes del vestuari. Els dos aspectes, encadenats, milloren clarament la seua productivitat. És el prototip de futbolista que agrada i que els afeccionats valoren i recorden. El gol local certificava l’explosiva posada en acció del conjunt blaugrana. Sol ser una constant en la llibreta del preparador de Silla.

El Levante no va especular en el naixement del duel per a voltar l’àrea defensada per Masip. Conceptualment res va canviar amb una defensa de tres composta per Cabaco, RóberPier i Coke. A lloms de Rochina, Campaña i Bardhi, el Levante assetjava al seu rival. Borja Mayoral es va enfrontar a Masip amb un cabezazo que va encendre la caldera del Ciutat. El Valladolid no aconseguia expressar-se agafat a la pilota, encara que Enes Unal va coquetejar amb l’empat en els minuts finals de l’acte inicial. No obstant això, aquells temors que van minvar al grup de Sergio van quedar confinats en el vestuari. La represa va nàixer amb el gol de l’esquadra castellana que el jutge va anul·lar per fora de joc.

No obstant això, la maniobra va canviar el sentit d’un partit dominat pels futbolistes levantinista. El Reial Valladolid es va alliberar per a assetjar el perímetre defensiu protegit per Oier. L’enfrontament era d’anada i volta amb un carrusel d’oportunitats. Els dos equips van poder doblegar al seu contrari per a proposar un nou duel. El meta basc va llançar en profunditat sobre l’aparició de Morales. El Comandant va errar davant Masip. El Valladolid va intuir que podia aconseguir la igualada. No obstant això, va anar Roger qui va tancar el xoc a penes uns minuts més tard d’instal·lar-se sobre la prada. El Pistoler no va perdre l’orientació després de rebre a l’interior de l’àrea. El seu tret va ser inapel·lable.

Levante UD: Oier; Jason, Coke, Rober Pier, Cabaco, Toño; Campaña, Bardhi (Vukcevic, m. 76), Rochina (Manzanara, m. 90), Morales y Borja Mayoral (Roger, m. 83).

Real Valladolid: Masip; Moyano (Keko Gontan, m. 63), Kiko Olivas, Calero, Moi; Antoñito Míchel, Borja, Toni (Cop, m. 82), Oscar Plano y Ünal (Verde, m. 63).

Árbitre: Jaime Latre. Amonestó a Rochina, Bardhi, Jason, Cabaco, Ünal, Borja, Calero y Antoñito. VAR: Hernández Hernández.

Gols: 1-0. M. 42. Coke. 2-0. M. 92. Roger.

Publicitat