El cas de ‘La Manada’ ha sigut un dels quals més indignació ha sembrat en la societat en els últims anys. Acostumats al fet que la justícia, per lenta, deixa de ser justícia, ara resulta que a més no deixa de ser patriarcal i no és més que el vil reflex de com en uns escenaris s’omplen uns la boca durant el dia per a parlar del trencament del sostre de cristall perquè a boca de nit tot es puga reduir a un ‘col·labora o mor’.
La sentència ha sigut exemplar reflex que la lluita per la igualtat està molt lluny del nostre optimisme, està molt lluny d’abandonar vells rols i per descomptat està molt lluny de portar de la mà a la justícia, que representada com a dona també ha sigut violada (o abusada segons els jutges). Tot al final queda en una llibertat sota fiança de 6.000, una xifra com menys simbòlica para tot el que s’ha fet.
Les dones i homes del país tenim la necessitat de formar part activa en un canvi que necessitem per a avançar. Tant per les dones que han mort i han sigut portades dels telenotícies, però sobretot per les quals viuen i pateixen les ferides en silenci perquè saben que al final per a un togat la culpa va ser d’ella.
Que el silenci no ens convertisca en còmplices
