El Valencia CF es va classificar amb brillantor per a la final de la Copa del Rei del pròxim 25 de maig en derrotar al Reial Betis per 1-0, en un vibrant partit que va comptar amb molt de sentiment a flor de pell a Mestalla per la impressionant resposta de l’afició, per la qual cosa suposava tornar a viure una altra vegada un duel per un títol onze anys després i, en l’emocional, per sobrevolar en l’ambient l’entranyable record de l’admirat Waldo Machado, un dels més grans davanters de la història que, des del cel, va plorar també d’emoció amb l’ocorregut sobre la gespa. Gràcies equip, ens veiem a Sevilla.
La vida com el futbol et posa a prova. Moltes vegades t’acompanya amb un ampli somriure i una gran alegria, i unes altres et porta a una enorme tristesa i desesperació. El Valencia CF havia patit en l’última dècada més d’un colp esportiu en la seua magnífica història de quasi cent anys. Però aquest club de la ratapinyada sempre ha sabut alçar-se, reaccionar i tornar a ser un orgull per als seus milers i milers d’afeccionats que, per fi, van viure una nit màgica en la semifinal de la Copa del Rei. Victoria, unió total entre equip i graderia, i finalista de Copa en el Benito Villamarín. Un tres en un fantàstic.
Amb un ambient impressionant en les graderies, amb un tifo espectacular i amb el record de Waldo en els cors valencianistes, el partit va començar elèctric amb els locals a la recerca del gol que certificara la seua passada. Guedes, amb una rematada en semi fallada, i Gabriel Paulista de cap es van acostar molt prompte al marc de Joel. Es notava la tensió pel resultat, ningú volia fallar i menys arriscar.
El temps passava sense que cap dels dos equips prenguera la iniciativa. Cadascun barallava amb el seu plantejament previ. El Betis, que necessitava marcar, insistia que la pilota arribara a Canales, El Celso i Joaquín, però va ser Jesé el que va tindre l’ocasió més clara en un potent tret en el minut 39 que Jaume, amb seguretat, va enviar a córner.
Mentrestant, el Valencia CF no patia en excés davant el futbol control visitant, encara que lluny de la zona de perill.
Mestalla es postulava una vegada més com el jugador número dotze, tretze i més del Valencia CF. En moments de dubtes o de falta d’encert apareixia el seu enorme alé per a animar als seus jugadors, els qui volien brindar-los sí o sí una nit màgica. Però no es va moure el marcador en aquesta primera meitat que va tindre poc futbol i molts nervis i emoció.
Després del descans i als cinc minuts, una galopada de Guedes va acabar amb un centre excessivament alt per al cap de Wass, qui arribava només en el segon pal. Era un avís a navegants. I tant que ho va ser. En el minut 56 una preciosa acció entre Piccini, Gameiro i Rodrigo va acabar en el 1-0 i en la bogeria total a Mestalla que ho va festejar amb aqueixa passió que fa de l’afició del Valencia CF ser la millor del món. El francés es va desmarcar, va veure al ‘19’ desmarcat i l’internacional va batre a Joel amb contundència. Quart punt en Copa després del triplet davant el Getafe.
Els ulls i cors dels jugadors blanc-i-negres i dels seus seguidors començaven a omplir-se de records, dels bons moments viscuts i, sobretot, dels quals estan per aterrar aquesta temporada. El Valencia CF va passar a controlar-ho tot, el joc, el ritme, la tranquil·litat d’anar per davant, en definitiva, del partit en si. Marcelino va començar a fer canvis per a donar encara més aire a un equip que estava tranquil i còmode. I això va succeir. El Betis no era capaç d’anar-se per totes i mantenia el seu futbol de toc i toc. Per si de cas ací estava el meta Jaume Domènech per a tancar el seu marc a zero.
Els últims minuts van ser una festa a Mestalla. Arrere van quedar tants disgustos, els mals moments i derrotes molt dures. Aquest Valencia CF de Marcelino s’ha ficat l’any del Centenari en la final de Copa del Rei, es mesurarà al FC Barcelona i tot és possible encara. Per què no podem somiar? I més amb aquest equip, amb aquests jugadors i cos tècnic i, com no, amb una afició d’escàndol, de deu. Gràcies per fer-nos sentir tan orgullosos de l’escut de la ratapinyada. Ens veiem el 25 de maig. ‘Illa, illa, ens anem a Sevilla’.
Fitxa tècnica
Valencia CF: Domènech, Piccini, Roncaglia, G. Paulista, Gayà, Parejo, Coquelin, Wass (Carlos Soler, m. 75), Guedes, Rodrigo M. (Cheryshev, m. 68) i Gameiro (Diakhaby, m. 85).
Reial Betis: Joel, Mandi, Sidnei (Zou Feddal, m. 84), Bartra, Joaquín, Francis G (Loren, m. 65), William, S. Canales, El Celso, A. Guardat (C. Tello, m. 79) i Jesé.
Gol: 1-0. M. 56: Rodrigo.
Àrbitre: González González, del comité castellà-lleonés. Va amonestar a Gabriel Paulista i Jaume Domènech del Valencia CF, i a Joaquín del Betis.
Incidències: Partit de tornada de les semifinals de la Copa del Rei, disputat este dijous a les 21 hores a Mestalla davant 45.222 espectadors. Espectacular tifo en el qual es podia veure com a lema principal ‘Volem la Copa’. Es va guardar respectuós minut de silenci, amb aplaudiments d’admiració en la graderia, en memòria de l’històric exjugador blanc-i-negre Waldo Machado, mort recentment. Els jugadors van lluir braçalets negres en el seu record. El seleccionador nacional Luis Enrique, en les graderies. En l’anada 2-2 en el Benito Villamarín.
