Per un moment tanque els ulls i pense que estic junt als meus “uelos” sentat a la vora el foc, baix del fumeral, mentre els sent contar histories… però obric els ulls i veig la realitat. Ens trobem en uns moments excepcionals en els quals s’ha declarat “l’Estat d’Alarma” en tot el territori espanyol i tota la població ens trobem confinats en les nostres cases per tal de tractar d’evitar el contagi i l’avanç de la pandèmia mundial del Coronavirus. Una situació que ha provocat l’ajornament de les Falles, la suspensió de la Setmana Santa i la Feria d’Abril; l’estancament de les Oposicions i el tancament de tots els bars, tallers, empreses… així com la restricció de persones i vehicles pels carrers. Algo mai vist des de temps de la Guerra Civil… i que una gran majoria no ho hem vist ni conegut mai… a l’igual que “l’assalt” als estants dels supermercats sense trellat ni control i les rinyes pel paper higiènic.
Precisament per eixe motiu, ja que hem d’estar tancats en casa (per responsabilitat i per evitar les multes que ens poden caure), que millor que contar una història? D’eixa forma el temps passa més ràpid i entretingut i podem conèixer o recordar part del nostre passat. I davant de les persistents recomanacions de rentar-se constantment les mans per evitar contagis, em venen a la ment uns moments anecdòtics d’altres èpoques… i es que en Llombai al segle XV teníem BANYS PÚBLICS, els quals estarien situats darrere de l’actual torre del rellotge de la plaça Major, en un carrer hui desaparegut (on actualment està part de la casa del tio Pepe “el Barber”), que servien per a “bañarse [en aigua calenta] en días diferentes según su sexo y religión”, es a dir, com ací hi havia població cristiana i musulmana (a diferència d’Alèdua, Alfarp i Catadau, on en eixe temps tots eren musulmans), uns dies serien per a als cristians i altres per als musulmans, a l’igual que un dia seria per als homes i altre per a les dones, ja que no podien coincidir el mateix dia junts, puix era pecat i estava prohibit.
Ara bé, a diferència de la població, donya Violant de Clariana i Centelles, baronessa de Llombai, tenia la seua banyera o “caldera de bany” en el seu castell, situat en la pròpia plaça (front a l’actual Ajuntament i del qual sols queda una torre ruïnosa que encara es pot vore des del c/ Sant Cristòfol). D’eixa forma la noble dama podia netejar-se el cos de forma privada, ficant en ús les bones maneres, costums i educació humanística del moment. I per esta banyera s’enfrontaria posteriorment en 1494 a donya Maria Enríquez, duquessa de Gandia, quan amb la compra de la foia de Llombai per part dels Borja (castell i banyera… tot inclòs en el lot), donya Violant li reclamava que la “caldera de bany” era seua i si algú la volia havia de pagar el seu valor. Un fet divertit que alhora significava la fi del domini dels Centelles sobre estes terres.
Grans erudits com el desaparegut don Manuel Ardit Lucas i don Vicente Bisbal del Valle han parlat dels CENTELLES als seus respectius llibres (i jo mateix els he estudiat per al meu treball de Doctorat), mai està de més fer un repàs general d’aquesta important i singular família, que durant 100 anys va senyorejar estes terres i va ser un dels llinatges més destacats del Regne de València. Família a la qual m’agrada recordar, ja que encara que els Borja son importantíssims per a nosaltres, hem de tindre present que no van ser els únics senyors destacats que hem tingut. A més a més, en el seu temps va tindre lloc a les afores de Llombai, pel que hui coneixem com “els quatre camins” (en la partida del Cercat i per on està la EFA “La Malvesia” o “dels xics”), una batalla campal entre els principals bàndols contraris d’aquell temps, coneguda com la Batalla del Cercat, en la que el senyor de Llombai va morir en el fragor de la lluita (i va donar nom a la referida partida del terme).
Encara que la família era originaria de la baronia de Centelles (al Principat de Catalunya), la rama principal que es va establir al Regne de València durant el regnat de Jaume “el Just”, per compra i matrimoni, ho feren com a senyors de la Vila i castell de Nules. A partir d’aquest moment els Centelles anirien aconseguint nous poders i privilegis i destacant-se com una de les principals famílies de la noblesa valenciana.
Curiosament, el net primogènit d’este primer cavaller: Pere de Centelles i de Vilanova, seria el primer que tindria algo a vore en les nostres terres, ja que són pare li va comprar el lloc i castell d’Alfarp i en 1348 ja era el seu senyor (cosa que sabem perquè Alfarp va ser saquejat i cremat pels Unionistes d’Alzira, contraris i enemics del propi Centelles dins de la Guerra de la Unió). Posteriorment, a banda d’Alfarp, Pere heretaria la baronia de Nules; mentre que el seu germà Eimeric heretaria la baronia de Centelles (a Catalunya)… i restaria el seu germà Galceran, qui fixaria la seua atenció en estes terres i tractaria d’establir un altra rama familiar.
A finals del segle XIV, concretament en l’any 1382, el noble Galceran de Centelles i de Vilanova va comprar la vila de Llombai a Ramon Castellà, baró de Picassent, començant la unió de la família i la vila de Llombai a partir d’eixe moment. He de senyalar que tenien el seu castell a la plaça Major, i a la seua mort el 1388 va nomenar com al seu hereu al seu germà Eimeric, qui era conseller i camarlenc del rei Joan “el Caçador”, així com baró de Centelles.
Eimeric I de Centelles i de Vilanova va ser un personatge important i poderós, pròxim als reis de València i Aragó, que és va casar tres vegades i va tindre 11 fills. Aquest cavaller va ser qui va reunir baix la seua persona el domini i possessió de Llombai, Catadau, Alfarp i Alèdua, coneguts en eixe temps com “la Vall de les Torres Albes”, bé per herència dels seus germans, bé per compra (i d’eixa forma quedaren establides les dos rames familiars: la primera la de Nules, la secundaria la de Llombai).
En eixos temps convulsos seria quan es produirien les anomenades bandositats, les quals alterarien notablement la tranquil·litat a València i les nostres terres. Anys arrere havien començat a donar-se xicotets incidents i enfrontaments entre els Centelles i els Solers, dos de les principals famílies nobiliàries, que van anar aguditzant-se a partir de 1398 amb la mort de Lluís de Soler i Pere de Centelles. A partir d’aquest punt es van conformar dos bàndols rivals i enemistats a mort, i la guerra oberta entre les dos famílies es va estendre als carrers de la ciutat i les viles del regne. El punt àlgid d’aquestes rivalitats va tindre lloc en les Corts que el rei Martí “l’Humà” va convocar en Sogorb, quan en 1403 Gilabert de Centelles i de Riusec, baró de Nules, Rebollet i Oliva (i nebot d’Eimeric), va ferir de mort a Jaume Soler (Cap del bàndol dels Solers) en Almedíxer, presentant-se després a les corts tranquil i orgullós. En reparació d’aquest agravi, Pere Marrades matà a Jaume Jofré, Lluís de Torres i altres del bàndol dels Centelles. A més, aquest fet va propiciar que la família dels Vilaraguts, amb el seu cap Pere de Vilaragut capitanejant-lo, passara a recolzar el bàndol dels Soler i començaren sagnants represàlies que van desembocar en una batalla campal en territori dels Centelles. Açò va ser així, ja que les disposicions del rei Martí i les Corts venien a prohibir l’enfrontament als carrers de la capital del Túria, motiu pel qual els contendents van buscar altres opcions per enfrontar-se en una guerra oberta. I aquesta confrontació es va produir ací, a les afores de Llombai, que era senyoriu dels Centelles i ací era on es trobaven en eixe moment les tropes del baró de Nules i Oliva, així com les de son tio Eimeric. Per aquest motiu, els Solers, el dia 16 de decembre de 1404 es presentaren pels Estrets (es a dir, des de Real cap ací), i com els Centelles estaven esperant-los… començà una batalla campal. Un i altre bàndol comptaven amb partidaris i amics per a defensar la seua causa, però el que no esperaven tio i nebot era l’aparició de més soldats per la rereguarda. I açò precisament és el que va passar, quan els Vilaraguts es presentaren per darrere dels Centelles (ja que venien des de la Torre d’Espioca), cercant als seus enemics entre ells i els Solers. La batalla va ser calamitosa per als Centelles, ja que van ser derrotats. Gilabert de Centelles “desbaratat” i són tio Eimeric mort en el combat.
Per aquesta raó aquesta batalla seria coneguda com “Batalla del Cercat”, i com va ser un conflicte ressenyable i de grans repercussió, aquesta batalla va ser contada per Jerònim Zurita en els seus “Anals de la Corona d’Aragó”, on va dir que a banda de la mort del baró de Llombai, també van caure i van perdre el seu penó Damià de Monserve, Ferrer Suau, Pere Soler… i altres. I en aquest punt, m’agradaria citar una “llegenda” que ha aplegat a través del temps i de boca en boca fins a mi, que conta que en aquesta batalla:
“quan els Centelles estaven pràcticament derrotats, el fill o el nebot d’Eimeric va fugir corrent en un intent desesperat de salvar la vida. Ara bé, membres de l’altre bàndol el van vore fugir i se n’anaren d’arrere d’ell. El Centelles, a l’aplegar a la sèquia del “Banyaor”, es va tirar dins sense pensar-ho i com estava plena de brossa i canyes, es va amagar dins de l’aigua i va anar desplaçant-se poquet a poquet per dins la sèquia. Al moment, les espases dels Vilaraguts caigueren sobre les canyes intentant trobar a la seua víctima; però degut a la gran quantitat de brossa o canyes i a que el Centelles es va submergir baix de l’aigua sense menejar-se, deixant solament el nas fora per a poder respirar, va aconseguir salvar la vida, ja que els altres es cansaren de buscar-lo dins la sèquia i al moment cregueren vore’l fugir per un altre lloc. Gràcies a això este cavaller es va poder salvar”.
Per aquesta raó, el nou baró de Llombai va ser el seu fill major Guillem Ramon I de Centelles i Cervelló, qui es va convertir en el cap familiar d’aquesta rama dels Centelles i el que va continuar, junt als seus cosins de Nules i Oliva, els altercats, conflictes i xicotetes lluites contra els Vilaraguts (per contra, la baronia de Centelles aniria a parar a mans del seu germà Gilabert).
Un temps després de la batalla pareix ser que per motius econòmics li va vendre la propietat de la “vall de les Torres Albes” a la seua germana major, Toda de Centelles i de Perellós, baronessa d’Erill, qui durant l’any 1408 va ser la senyora de Llombai. No obstant això, en 1409 Guillem Ramon, recuperat econòmicament, tornaria a convertir-se en el baró d’aquestes terres i ho seria fins la seua mort en 1412.
En 1410, la mort del rei Martí “l’Humà” sense un hereu va provocar un període d’interregne on van haver diversos pretendents. Al Regne de València, mentre els Centelles preferien l’opció de Ferran d’Antequera, els Vilaragut recolzaven al comte d’Urgell. Els dos bàndols pretenien proclamar al seu pretendent a qualsevol preu, i a l’estiu de 1411 la guerra entre les dos parts dificultava l’elecció del rei de forma parlamentària. El papa Benet XIII (conegut com el Papa Luna), a l’igual que Sant Vicent Ferrer, tractaren de pacificar-los i frenar els enfrontaments… però no ho van aconseguir. Finalment, el 27 de febrer de 1412 es van enfrontar en batalla campal en el Camp de Morvedre per decidir quin seria el candidat del Regne de València; va ser una lluita devastadora en la que finalment van guanyar els partidaris de Ferran d’Antequera, és a dir, els Centelles, podent venjar-se aquesta vegada dels Vilaraguts, redimint-se de la batalla de Llombai. He de dir que finalment la situació se resoldria amb el Compromís de Casp i el d’Antequera seria el nou rei de la Corona d’Aragó, instaurant la Casa de Trastàmara.
Però en aquesta batalla i a l’igual que li va succeir al seu pare, Guillem Ramon I va morir, i com encara que s’havia casat no havia tingut fills, el seu hereu va ser el seu germà Eimeric II, qui es va convertir en el nou baró de la “Vall de les Torres Albes”.
A Eimeric II de Centelles i Cervelló podríem considerar-lo com un dels grans nobles del segle XV, ja que va estar molt pròxim als nous monarques, al ser la seua família una de les seues defensores més destacades, i va gaudir d’una molt bona posició. Es va casar dos vegades i va tindre un total de 10 fills.
Prova de la seua preponderància podríem destacar el casament que va aconseguir de la seua filla Violant amb el IV comte de Quirra (al regne de Sardenya) Jaume Carròs “el Poderós”; o el fet que altra de les seues filles, Toda de Centelles, entrara a formar part de la cort personal de la reina Maria, dona d’Alfons “el Magnànim”, traslladant-se a viure al palau reial de València i estant al seu servei.
Com a curiositat diré que en eixe temps, ací en Llombai, les armes dels Centelles estarien en l’església de Sant Joan (al costat mateix de l’Ajuntament, on ara mateix estan fent les obres… en les arcades); els senyors haurien d’estendre guiatges (“salvoconductes”) perquè altres nobles i persones pogueren transitar per estes terres; I com tenien l’alta i baixa Jurisdicció “mer i mixt imperi”, tindrien la forca com a símbol del seu poder i com element per a jutjar i condemnar als seus vassalls en cas necessari. Tampoc està de més recordar que cadascuna de les quatre poblacions estarien envoltades d’una muralla per a protegir-se i a d’elles s’accediria pels seus corresponents portals. I encara que ens Alèdua, Alfarp i Catadau hi havia torre i castell, la família Centelles viuria en el castell de Llombai, ací en la plaça Major.
A la mort d’Eimeric II en 1449, el va succeir el seu fill i hereu Guillem Ramon II de Centelles i Calatayud, qui a banda de ser baró de Llombai, en 1478 es va convertir en baró de Centelles (a Catalunya), a la mort d’un cosí germà seu sense fills. Aquest cavaller es va casar en tres ocasions, sent la seua tercera dona la noble Violant de Clariana i Centelles (que seria més coneguda com Violant de Centelles), amb qui va tindre dos fills.
Però com les circumstancies canvien i la vida “pega moltes voltes”, els Centelles de Llombai començaren a endeutar-se i a perdre la seua fortuna, a l’igual que moltes altres famílies valencianes del segle XV. Un segle de canvi, que en València seria “el Segle d’Or” a nivell polític, cultural, financer i d’expansió… I precisament sabem d’aquest revés econòmic per a la família a partir d’una carta de la pròpia reina Maria, qui va intentar casar sense èxit a la seua dama Toda de Centelles (germana de Guillem Ramon II), amb el seu cosí Francesc Gilabert de Centelles, I comte d’Oliva i baró de Nules. En la carta, encara que la reina va destacar les virtuts i la gràcia de la dama, així com els llaços familiars… com la donzella no disposava d’un dot apropiat, el seu cosí la va desestimar donant-li carabasses.
A principis de juliol de 1478 i degut als seus problemes financers, Guillem Ramon II i els seus germans li van vendre la baronia de les Torres Albes, amb carta de gràcia per dos anys, a Francesc Vives de Boïl, senyor de Bétera, per 66.000 sous i l’obligació de fer front a diferents censals (açò volia dir que al final d’eixe plaç ells podien recuperar al mateix preu la Foia de Llombai). I durant eixos dos any s’acordava que Guillem Ramon pogués tenir “casa e fills e família en lo castell e casa de senyor en lo loch de Lombay”.
Ara bé, Vives de Boïl li la va vendre la baronia al cardenal Roderic de Borja, futur papa Alexandre VI, en maig de 1479; i pel mateix preu que ell havia pagat (cosa molt curiosa i significativa, ja que d’aquesta forma els Borja conseguien el seu primer territori propi per a establir una gran dinastia en el Regne de València). Este fet no va agradar als Centelles, ja que el cardenal estava ben posicionat i tenia les arques plenes. I quan en 1480 (a l’expirar la carta de gràcia) el cardenal Borja va renunciar a d’ella, tornant-la als Centelles, tal i com estava establert al contracte de compra-venda… va realitzar una maniobra política molt astuta, ja que els Centelles no estaven en disposició econòmica de poder tornar els diners i poder quedar-se amb la baronia. Durant els següents anys es van succeir plets entre els Borja i els Centelles, ja que mentre els Centelles no reemborsaren la quantitat acordada, no podien posseir-la. Per eixe motiu, el cardenal Roderic la va retindré i aconseguiria expulsar als Centelles de Llombai, no permetent que habitaren el seu castell a la plaça Major, ni ells ni els seus servidors.
Posteriorment el cardenal li va fer donació de la baronia al seu primogènit Pere Lluís de Borja, qui va prendre possessió de la foia de Llombai el 12 de juliol de 1485 (comprant en desembre d’eixe any el ducat de Gandia). Desgraciadament este moriria en setembre de 1488 sense haver consumat el seu matrimoni amb donya Maria Enríquez, duquessa de Gandia.
Guillem Ramon II intentaria que el cardenal Borja li tornara a re-vendre la baronia, però per contra, este li la va donar al seu fill Joan I de Borja, succeint d’eixa forma al seu germà i cassant-se en la seua vídua. Finalment Guillem Ramon II va morir en 1490 en Algemesí al fugir de la pesta que “aplegava” a Llombai… i la seua dona Violant, després d’un plet amb els seus cunyats pels seus drets i herència, ja que l’home havia mort sense atorgar testament, va ser reconeguda com la seua única successora i hereva de tots els seus drets. Per eixe motiu continuà enfrontant-se i disputant a la poderosa família Borja (reclamant inclús la seua “caldera de bany” o una compensació econòmica), inclús quan el cardenal Borja es va convertit en el Papa Alexandre VI en agost de 1492, demostrant que era una dona de caràcter.
Finalment, el 13 de març de 1494 el duc Joan I de Borja li va comprar de nou a donya Violant “perpètuament” la baronia de Llombai per a d’ell i els seus, obtenint de forma definitiva el domini de Llombai, Catadau, Alfarp i Alèdua, i quedant unit a partir d’eixe moment el destí d’aquestes terres a la família dels BORJA i del ducat de Gandia (encara que després de l’assassinat del duc en 1497 donya Violant encara es va enfrontar a donya Maria per algunes qüestions monetàries).
Pel que respecta als Centelles, el fill de Guillem Ramon i Violant, anomenat Lluis, va conservar la baronia de Centelles a Catalunya i el seu net Guillem Ramon, a banda d’aquesta possessió es va convertir per herència de sa tia, la gran comtessa Violant Carròs, en el VI comte de Quirra (a Sardenya), unint els dos senyorius i mantenint una preeminència en altre dels territoris de la Corona d’Aragó, encara que lluny de Llombai i “les Torres Albes”.
I ací queda contada esta antiga història… que encara que per uns moments, confie que haja fet passar esta reclusió en casa un poc més entretinguda. I també estaria be que tots reflexionarem, ja que si els Centelles es pogueren recuperar després de la batalla del Cercat, nosaltres també podrem superar el que ens deparen les següents setmanes!!!
