Amb el pas del temps, algunes persones s’obliden i es perd la seua història, encara que queden mencionats en carrers o edificis. I precisament perquè açò no passe, em decidísc a escriure estes lletres, ja que pense que gran part de la joventut ignora qui va ser el mestre Ramon Esteve, encara que un carrer de Catadau i el propi institut de secundaria porten el seu nom com a homenatge. I es que jo, aplegàt un moment en que vaig voler saber qui era i el perquè estes distincions cap a ell… part de la gent a la que preguntí ho ignorava, o no ho recordava ja. Per sort, una rama familiar sí que guarda memòria d’ell i el te present encara.
Ramon Esteve Noverques va nàixer en l’any 1818 en Catadau i era fill de Miguel i Maria Aurora.
Eren temps convulsos, ja que regnava Ferran VII, els liberals pugnaven contra els absolutistes i encara quedava el record de la Guerra del Francés. I en major o menor mesura, este escenari es donava al Marquesat… i en este context, seguit de la I Guerra Carlina, creixeria Ramon.
Cal assenyalar que la seua família tenia un cert nivell econòmic, fet que va possibilitar que Ramon Esteve s’ensenyara a llegir i escriure en eixe temps i que poguera tindre l’opció d’estudiar una carrera, un fet singular. Certament, també aniria al camp a ajudar i treballar en moments puntuals, però prompte va tindre clar que eixe no volia que fora el seu futur. Ara bé, a diferència de hui en dia, en eixe temps i pel que conten, ell va estudiar i es va preparar en casa i sols anava a València a examinar-se i a determinades activitats. Anava a “la Normal”, que era com es coneixia l’Escola Normal de Mestres, que estava situada en el que hui és l’institut Lluís Vives de València (i en eixe temps eren uns locals perteneixents al col·legi de Sant Pablo). Allí seria on li donarien el seu títol una vegada acabats tots els exàmens (ací convé remarcar que en eixa època hi havia un esperit il·lustrat que va fer de l’educació i la instrucció el principal instrument per a afavorir el progrés i les noves idees, així com el benestar de tots els membres de la nova societat que s’inicià a partir de la Revolució Francesa. I esta nova mentalitat va propiciar la creació d’una nova escola on abordar una educació cívica, una cultura tècnica i el fet d’adoptar un model per a la formació de mestres… el que va propiciar l’establiment d’aquestes “Escoles Normals de Mestres” exportades des de França).
Per eixos anys Ramon va conèixer a una xica de Llombai anomenada Josefa Emilia Sanchis Climent, encara que per a tots seria Emilia. Era filla de Constantino i de Josefa, naturals de València però residents a Llombai des de feia un temps… i curiosament era neboda del pare Simó i el pare Salvador Sanchis Marqués (frares exclaustrats del convent de la Santa Creu de Llombai en 1835, per la Desamortització de Mendizábal).
Degut a que Ramon estava estudiant, va poder lliurar-se d’anar a fer el Servici Militar (encara que no se sap amb certesa si els seus pares van haver de fer alguna compensació econòmica o si amb el justificant de la seua formació acadèmica va ser suficient). I sembla que seria a inicis dels anys quaranta del segle XIX quan per fi, Ramon, va aconseguir el títol de “Maestro de Primera Enseñanza Elemental”, amb el que aconseguia el seu somni i passava a ser don Ramon “el mestre”.
Com en Catadau no hi havia mestre d’escola, va decidir ficar-se ell per a que els xiquets aprengueren encara que fora a llegir i escriure i així ho va fer (ja que segons recorden, tota la vida va estar ensenyant ací en el poble, prestant un gran servici).
I ja amb la carrera acabà i amb un ofici consolidat, el 29 de març de l’any 1845, el rector don Francisco Pérez va oficiar el matrimoni entre ell i la seua novia Emilia, a l’església de la Santa Creu de Llombai. Una vegada casats, s’instal·laren a viure en el carrer de l’Om de Catadau (actual carrer Mestre Ramon Esteve, núm 12, al costat del que era la casa de les “Vidrieres”), en la casa que supose que seria dels seus pares.
Allí la parella formaria la seua família i tindrien set fills: Miquel, Vicent, Salvador, José, Amalia, Dolores i Concepció Esteve Sanchis (i a tots ensenyaria a llegir i escriure, com també ho faria posteriorment amb els seus nets, ja que açò era algo importantíssim per a ell).
Segons em diuen, les antigues escoles on don Ramon impartia llisó estaven en la plaça de l’Om (en el que hui és l’Escola de Música), i allí va estar exercint la seua professió tota la vida, en devoció, entrega i dedicació. A més a més, de nit en sa casa també solia donar lliçó als homes que volien ensenyar-se, ja que era quan podien anar, després de treballar (posteriorment la ubicació de les escoles va canviar i en van haver dos de xics i dos de xiques…i conten que una estava en el carrer Nou, en casa de Pepiqueta “la dels Moixets”, altra en la pujà a l’entrar de Catadau, per on viu Maria “la Templà”, altra dalt de l’actual Ajuntament, i l’última dalt de la casa de la tia “Papaita”, en la casa cantonera entre la plaça de Santa Bàrbara i el carrer Nou).
A don Ramon no li agradava el bar ni tampoc la terra, i preferia passar el seu temps lliure escrivint, ja que tenia afició i una lletra molt bonica, com encara es pot vore en documents i llibres seus que s’han conservat. També li agradava llegir i va anar formant una xicoteta biblioteca particular en sa casa, on hi havia llibres de literatura com “El Quijote”, així com volums de química o matemàtiques per exemple.
En determinats moments, moltes persones anaven a demanar-li consell i opinió… i quan venien les festes solien convidar-lo, a l’igual que al senyor rector i l’alcalde i autoritats, ja que era una de les personalitats significatives de Catadau.
Al cap de molts anys d’ensenyar, davant la falta de recursos i de manuals, ell mateix va començar a escriure i fer ell els llibres per a tots els xiquets, perquè estos tingueren allí les lliçons i pogueren ensenyar-se millor. I així ell començà a fer “el Cató” (que era com s’anomenava i encara hui la gent major li diu a eixos manuals), per al 1r, 2n i 3r curs; aixina com unes “cartilles” per a ensenyar-se a llegir. I en elles, a banda de les normes gramaticals, també s’aprofitava per a ensenyar la doctrina i la moral de l’època, així com alguns refranys (el més sorprenent és que les lletres pareixen d’impremta i realment estan fetes en ploma i tinta).
Quan tenia 69 anys encara continuava ensenyant, encara que ja com a reforç, i a la rereguarda, ja que ja hi havia nous mestres, i per això en l’any 1887 va escriure un “Nuevo Silabario o Principio de Lectura”, així com una “Cartilla Original de Lectura”, en la qual apareix este pròleg:
“La experiencia de más de 42 años de servicios en Escuela Pública, me ha demostrado que los principios de lectura que adopté en mi escuela, no obstante haber sido muchos los que durante este largo periodo fui ensayando, deben sufrir una notable reforma por medio de la cual se logre lo que en tanto tiempo deseaba conseguir. Varios fueron los métodos que, escritos a pluma con tipos imitados a los de la imprenta, buscando siempre el camino más corto para que los niños llegasen con prontitud y seguridad a lo que aspiraba en la lectura correcta, nos dieron del todo el resultado apetecido. Y visto que todavía queda un vacío que impide el llegar al fin deseado, he procurado ahora simplificar más estos principios para que los niños pasen sin dificultad de la lectura más fácil a la más difícil”.
A continuació assenyalava que eixe “silabario” estava dividit en 6 graus de lectura i ens diversos exercicis darrere i puntualitzava:
“Es de advertir que no se debe pasar de un grado de lectura a otro sin que antes se lean de corrido las palabras de cada grado, y aún después de pasados estos ejercicios, se repita de nuevo la lectura de los mismos, a lo menos de las palabras trisílabas y polisílabas”
I estos dos volums els conserva la seua besneta Conchín Sanz “la Forrolla” en molta cura.
Pel que fa a l’anècdota més recordada i que atresora la família és que don Ramon “va tindre el gust” de fer un cató i una quartilla en lletres florides i historiades per a enviar-li-ho al rei Alfonso XIII, qui era un xiquet, perquè s’ensenyara a llegir. I dit i fet, quan els va tindre a punt va anar fins a Carlet o València i d’allí li ho va enviar per correu a Madrid. Posteriorment va rebre una carta d’agraïment “molt bonica”, en la que li comunicaven que havien sigut o serien molt útils per al rei, i que ell guardava molt orgullós.
Don Ramon va morir el 8 de desembre de 1890, dia de la “Puríssima”, a les cinc de la vespra als 72 anys d’edat. Sembla que seria de repent, ja que va morir sense testar. Anecdòticament va ser la seua dona la que ho va notificar en l’ajuntament, i va ser soterrat en el cementeri de Catadau.
Anys després, el seu poble, en agraïment i reconeixement de la seua labor docent va acordar dedicar-li un carrer, i d’eixa forma el carrer de l’Om, que era on ell havia viscut tota la vida, el van retolar amb el seu nom, amb uns taulells blancs (encara que hui eixa placa ha variat i ara és de pedra, on apareix el perfil del propi don Ramon).
Molts anys després, el seu net Miquel Esteve Senent va morir sense fills i va disposar al seu testament una divisió en tres parts. Una part era per a la família, un altra per a fer en Llombai un “asilo per als vells” (que finalment es concretaria en la compra de l’antic Cine per a fer la “Llar dels Jubilats”), i l’última part era per a fer en Catadau un institut i que este portara el nom de “s’auelo” don Ramon. Ara bé, encara que este home va morir en l’any 1984 i tenia “bona hisenda”, degut a que no deixà diners líquids per als seus projectes, sinó terrenys i finques, els hereus van haver de classificar-ho tot, aclarir papers, passar per advocats, vendre les distintes finques i pisos… i ja quan aconseguiren els diners, dur a terme les últimes voluntats del tio Miquel. Però clar, això es va allargar molts anys i realment fins a inicis del segle XXI, no es va poder dur a terme.
Finalment, en juny del 2002 es col·locà la primera pedra i començaren les obres del que anava a ser un institut ací en el Marquesat, al carrer del Calvari de Catadau. Però no seria fins el curs 2003-2004 quan realment es podrien traslladar al nou edifici (ja que anteriorment, des de 1999, els cursos de 3r i 4t de l’ESO s’impartien en el Centre Catòlic Social de Catadau i el Batxillerat s’havía d’anar a cursar a Carlet). D’aquesta manera i des d’eixe moment, els xiquets i xiquetes de Llombai, Catadau i Alfarp poden estudiar a l’IES Ramon Esteve l’educació secundaria obligatòria, el batxillerat, així com alguns cicles formatius.
El 13 d’abril de 2004, quan es va fer la inauguració oficial de l’Institut d’Educació Secundaria Ramon Esteve (a la qual va assistir el president de la Generalitat, el conseller d’Educació i diverses personalitats i càrrecs polítics, estant de director Eduardo Morante), com a representació familiar van assistir les besnetes de don Ramon: Conchin Sanz “la Forrolla” i Pilareta Sanchis Esteve, junt al seu home Samuel Viñuelas.
Pel que son les coses, la neta de don Ramon, donya Matilde Esteve (filla del seu fill Salvador), seguiria els passos de “s’auelo” i es trauria el títol de Mestra d’Escola, exercint molts anys en L’Eliana i posteriorment en València. A dia de hui, any 2021, la rebesneta (“tataraneta”) de don Ramon, Da. Marisa Cervera Sanz és Catedràtica de Química Analítica; i una generació posterior també es dediquen al saber, ja que Isabel Sanz Flordelis ha cursat la carrera de Magisteri Infantil, i Inés Adam Cervera està fent un Doctorat en Química per a poder dedicar-se en un futur a la docència universitària.
I ací queden escrites estes lletres perquè es conega qui va ser don Ramon Esteve i la seua importància per al poble de Catadau, sent un senzill homenatge d’un professor de secundaria a un Mestre d’Escola.
In Memoriam!!
