Els ulls de la meua gata són de color jade transparent, quan els observe des d’un angle de cent seixanta graus. He ací el seu pose felina, quieta i majestuosa, segurament pensant què fer amb el seu desmesurat temps lliure. La meua gata juga, corretja, menja, beu, evacua, dorm, s’empolaina a llepades, tot en un espai conegut entre límits i marcat per la seua pell vellutada. Li sobra temps, molt temps, per a filosofar sobre les nostres desgavellades i absurdes existències.
L’espècie humana tenim entre el frigorífic i la tassa del vàter molta pèrdua del nostre temps interior. El conjunt d’aquesta societat que ens sobreviu, composta per individualitats cada vegada més privades, permet que des de la seua cúspide burocràtica ens ploga tot un seguit d’objectes i documents de consum i pagament, per a tenir entretingudes les nostres vides les 24 hores del dia, perquè fins en els somnis apareixen per a recordar-nos-ho, algun que un altre anunci de compra. Tornem al de sempre, l’excessiu horari laboral per als quals treballen, cobrant la meitat del que hi hauria de, i d’altra banda, l’avorriment esgotador dels quals cerquen amb intrepidesa un lloc de treball desolador.
Estem perpetuant un món de bojos, sense solidaritat entre iguals i sense futur per als joves, que emigren transitòriament on siga i passen de tenir fills sense matí. Però què significa el temps lliure?: aqueix que no t’obliga a no fer gens i deixa la ment a pler per a complir els seus designis més anhelats: escriure, mirar els estels, fer esport, reprendre estudis…, i les eines adequades no són pensar com ELLS, sinó com vosaltres/as mateixos. Desenvolupar aqueixes habilitats ocultes que tenim i desconeixem, compaginant-les amb un treball assossegat, o no, el temps del qual no excedisca de quatre hores diàries, de dilluns a divendres, vint hores setmanals són suficients, treballant tots/as, i els escolars i docents també. Així obtindrem la plena satisfacció d’haver de complir para i amb la societat, i el dret al tracte familiar i en plaure epicuri, que aquesta civilització ha castrat per a les majories.
Tenim la missió innegociable, de resoldre aquests problemes socials i econòmics, que ens han vingut dau des dels tres vèrtexs de la piràmide jeràrquica, que desnivella clarament el repartiment equitatiu de la felicitat i el gaudi de les nostres vides. L’ocupació laboral i domèstica s’ha de compartir sense pastilles i sense marihuana pel mig: les eixides han de ser naturals no artificials, hi haurà temps de triar des de la llibertat, no des de les cadenes del consum i l’alienació. El treball en si mateix, no ha de tustar-nos, com a un vaixell l’onatge d’un oceà ombrívol, fins a fer-ho naufragar. Necessitem mars quiets, nets i reposats, com els ulls cristal·lins de la meua gata observant-me. El treball ens ha de fer lliures i robusts, no els diners, que tot ho compra, ho taca, ho regala i empra, per a robar les nostres vides i vendre-les a una trinitat monstruosa que es diu explotació, fam i mort planetària.
El temps ens viu, i perquè açò no ocórrega, és necessari crear les condicions idònies per a afrontar i debatre llargament el nostre futur, el dels nostres fills/as i el dels nostres néts/as, cap a la pau perpètua en llibertat real i viscuda.
