Una altra vegada els joves

La convivència no és difícil si mirem als ulls

Escric sobre un pupitre de naips i cataractes de llum al fons, per on baixen paraules ofegades en carmí negre i trossos abandonats- com les fases d’un coet- d’adolescents que volen compactar-se en un cos que viatge segur per la vida; joves que ja no admeten la pressió social adulta, que els trastornen i els submergeixen detinguts en el temps, com a estàtues hieràtiques gregues, on el marbre dorm en els seus cossos nus enfront d’Internet. Els joves necessiten portes obertes, aire net i dignitat educativa i laboral, amb eixides airoses i el dret a triar un camí sense cruïlles que els arrosseguen al treball precari, a l’atur, a la delinqüència, a la fugida, o al suïcidi. Els joves volen un futur sota el braç i enamorar-se en els reflexos envidrats dels trens.
Els joves són un “valor de futur” que languidesa en el present. Ja n’hi ha prou d’elogis obertures i hipòcrites sobre els muscles encara tendres de xics i xiques burlats i tancats com a cabestres en el zulo de la indiferència, cada vegada més fosc, més profund i sense eixida. Mai, la nostra joventut ha sigut tan abandonada com en aquests temps borrascosos, per totes les polítiques socials i econòmiques en exercici de govern i en l’oposició. Aquests joves i menys joves, estan en l’oblit, caminant com funàmbuls amb una perxa cada vegada més “retallada” perquè caiguen al buit de l’extinció mental o física. Mentrestant, seguim mirant-los d’esquena sense suggeriments i sense solucions pràctiques, des d’aquest món tan descompensat que han heretat, creat pels adults i adultes; i damunt els culpem de falta d’interés per llaurar-se un “avenir”: l’àmbit humà, no és el de la “selecció de les espècies”.

I pel que sembla, cap dels partits polítics, ni sindicats, ni organitzacions no governamentals, ni col·lectius ciutadans, culturals, o “intel·lectuals”, tenen la mínima intenció o alguna idea, per a solucionar satisfactòriament, no solament el futur dels joves, sinó el de la societat en el seu conjunt. Si hem arribat a una etapa de desenvolupament o desenvolupisme tecnològic, que continua depenent de la gran banca i dels grans monopolis empresarials locals i mundials, on els poders “democràtics”: legislatiu, executiu i judicial no poden fer GENS per canviar el panorama de la joventut més preparada física i culturalment de la història humana, és que alguna cosa, i molt gros, vam seguir fent malament. És preferible mantenir la precarietat i el balafiament econòmic que suposa pagar l’avorriment dels parats/as –i no a tots/as-, i becar a joves talents que no s’aprofiten i acaben deixant-se anar a altres països, en comptes de rendibilitzar-los en un sistema de producció de repartiment just i equitatiu, després d’escoltar de debò les propostes dels agents legítims del poble? Però ací es prefereix perpetuar l’enriquiment d’aqueixa minoria milionària, que és la que segueix decidint les regles del joc, encara a costa de l’empobriment de la gent.

Caldrà tancar aquest teatre de l’absurd, on tots i totes som actors mal remunerats: per a què treballar…? Llevat que clarege un públic generós, que reconega les nostres actuacions i pague democràticament, i sense deixar a ningú en el fangar de l’atur.

: Valencià

Publicidad